Governar l'estat autonòmic

Posaré alguns exemples. Les reunions del ministre de sanitat amb els de les autonomies han suposat un encert. Un treball intens i sense crítiques per part del ministeri, va aconseguir tirar endavant un pla «raonablement consensuat» de contenció de la pandèmia. Les reunions han continuat sense soroll i amb els rebrots algunes autonomies han proposat que sigui el lloc per consensuar les respostes, senyal evident de la seva eficàcia. Les reunions setmanals de Pedro Sánchez amb els presidents autonòmics, tot i els seus desajustos, van suposar una fita important tant per la seva periodicitat com per la presència de tots els presidents autonòmics. Ara el president Sánchez ha proposat una nova reunió per tractar de com posar fil a l'agulla del pla de reconstrucció que s'haurà de presentar a la UE i com repartir el pastís o millor com coordinar la gestió dels fons perquè no imagino un pla sense una majoria de projectes que afectin tot el territori espanyol o el de diverses autonomies. Tots aquests exemples demostren que si volem ser eficaços, governar de veritat, hem de buscar mecanismes que ens permetin cogovernar. No serà fàcil (ho ha estat mai prendre decisions consensuades? Ho ha estat a la UE?) però valdria la pena intentar-ho perquè no crec que tinguem alternatives donada la tendència de les darreres eleccions. Això suposa una nova manera de veure les coses tant per part del govern i els partits espanyols com per part dels governs i partits nacionalistes.

També podem somiar perquè governar de veritat no es pot fer sense somiar un futur millor. Aquests dies hem conegut la proposta del Govern espanyol per repartir la primera part del fons autonòmic, els 6.000 milions destinats a pal·liar l'impacte de la pandèmia. La majoria de les autonomies s'han limitat a protestar, diuen que el repartiment no és just però només miren «lo seu» i es queden en la queixa. Somiem un xic i pensem què hauria passat si el Govern hagués demanat a les autonomies de consensuar entre tots uns criteris de repartiment que, òbviament, no acontentarien a tothom però dels que tothom s'hauria de fer coresponsable. No es això el que acaba de fer la UE amb el pla de reconstrucció? Discussions dures fins a arribar a un consens que tothom firma i se'n fa responsable. I això és federalisme en estat pur però, hi ha alguna altra forma raonable de prendre decisions en l'estat autonòmic espanyol? Els nacionalistes diuen que els partits espanyols no volen i és veritat que les esquerres es diuen federals però la pràctica hauria de millorar i les dretes ni s'ho plantegen però els partits nacionalistes tampoc volen i també han de canviar el seu enfocament. Els independentistes perquè el que volen és destruir l'estat i el federalisme el faria més fort i, per tant, no volen col·laborar. Els nacionalistes i regionalistes perquè no es decideixen a superar la idea de preocupar-se només de «lo seu» i cogovernar implica involucrar-se en la governació d'Espanya i d'Europa.

Aitor Esteban, portaveu del PNB, va dir en unes declaracions que l'objectiu del seu partit era poder governar independentment del Govern d'Espanya, decidir ells sols i els de la CUP diuen voler fer la revolució només a Catalunya cosa que em resulta impossible de concebre en el món actual globalitzat. Només unes preguntes, es pot fer un pla de canvi climàtic per una sola CA? Es pot fer un pla de digitalització per a empreses (moltes multinacionals) o implantar la xarxa 5G només al territori d'una comunitat? Es pot fer un pla d'energies renovables que no miri el conjunt d'Espanya i d'Europa, sense un mapa energètic global? Es pot fer un pla de I+D+i sense una coordinació espanyola i europea? Es pot fer un pla de mobilitat sense coordinar-lo amb la resta del territori? De fet, per ser rigorosos, hauríem de dir que tots aquests plans no es poden fer sense una coordinació al menys a escala europea. I així podríem continuar amb una infinitat de preguntes del mateix tipus. Si volem afrontar el món globalitzat en el que ja vivim i fer un pla de reconstrucció que convenci a Europa sembla ineludible respondre aquestes preguntes.

A Catalunya continuem immersos en les inacabables baralles entre els independentistes, baralles que ens porten a la inoperància denunciada pel cercle d'economia. Darrerament hem tingut la baralla entre ERC i Puigdemont pel control dels mitjans de comunicació públics (cas Terribas i Saül Gordillo), les baralles entre el PDeCAT i Puigdemont pel control de l'espai postconvergent amb el permís de Marta Pascal i el PNC i les baralles inacabables entre ERC i els exconvergents al si del Govern de Catalunya. Tenim l'oportunitat de participar en la modernització del nostre teixit industrial -digitalització, sostenibilitat, canvi energètic, etc.- i de la xarxa de recerca indispensable per aquesta modernització i podem perdre el tren mirant-nos el melic, dessagnant-nos en una baralla de desnortats que no porta enlloc. A TV3, un Junqueras altiu ens va dir que torna a parlar amb Puigdemont i que els socialistes són els enemics de Catalunya. Res de nou, estem en campanya electoral i simplement va dir que, tot i la baralla pública que veiem tots els dies, tornaria a pactar amb Puigdemont per retenir el poder, per continuar en la inoperància actual i que l'únic que els pot fer ombra continua essent el PSC, l'enemic a batre a qui s'ha de desprestigiar sigui com sigui.