Merkel ha decidit rescatar el sud d'Europa. És el que té la relació dels poders centrals -i Alemanya ho és- amb els seus protectorats: diners sobre la taula per sostenir el consum intern i evitar un major deteriorament social i econòmic. Les protestes d'Holanda i els seus satèl·lits -els països ara sobrenomenats «frugals»- responen a prejudicis històrics i al tic-tac de les seves respectives agendes electorals. A l'estil de Margaret Thatcher, Mark Rutte aconsegueix diners a canvi de diners; de manera que no torna amb les mans buides al seu país, sinó amb una suma que creu positiva. Per descomptat, hi ha molt mercadeig en aquest intercanvi de favors en què s'ha convertit la Unió Europea i que recorda els aspectes més absurds del nostre model autonòmic. Arribaran les transferències pressupostàries i els préstecs comunitaris a una Espanya necessitada de liquiditat a canvi d'unes reformes que ningú coneix ni ningú -em temo- vol; reformes que porten esperant-se dues o tres dècades i que estan ben identificades, però que s'han treballat poc i sobre les quals hi ha un creixent escepticisme. Els segles s'abreugen amb l'educació, afirmava l'escultor d'Orio Jorge Oteiza. Així i tot, els segles -de retard, s'entén- segueixen sent segles.

Alemanya ens exigeix reformes però ens arribaran ajustos; potser no de forma immediata, encara que sí en uns pocs anys: retallades en les pensions i els salaris, en les polítiques socials i les infraestructures, en l'educació i la sanitat. Una de les sentències de Benjamin Franklin deia més o menys així: un sac buit no es manté dret. De la mateixa manera, un país altament endeutat, envellit i sense teixit industrial difícilment pot prendre el control del seu destí. L'austeritat serà inevitable, ja sigui per la via d'una major disciplina o per la d'una degradació de les polítiques. La primera via marcaria el camí de recuperació -es gasta menys, però es gasta millor-, mentre que amb la segona seguiríem per la senda actual: una societat atomitzada i trencada que planta llavors de rancor i desconfia del seu futur. No obstant això, l'austeritat arribarà, com arribarà la pujada d'impostos i un empobriment general; almenys al principi.

I no es revertirà amb facilitat, perquè un dels efectes perniciosos de la globalització ha estat convertir en erm industrial un país que mai havia destacat pel seu teixit productiu. Es parla molt ara de la importància d'aquest teixit en l'autonomia de les nacions, però ens oblidem del seu clar caràcter educatiu sobre l'ànima dels pobles. Els països industrialitzats no només són més productius, sinó que compten amb un capital humà superior, un sistema educatiu millor i més inversió en R + D. Sense indústria i amb els sectors tradicionals de l'economia espanyola en crisi (turisme, automoció, finances i immobiliària), el futur del nostre país passa per un reset que va molt més enllà de mantenir artificialment el consum intern. Es tracta d'un desafiament d'ordre cultural i moral que haurem d'encarar amb decisió, sense falses solucions ni promeses enganyoses.