L estructura política i social de Catalunya i la seva implicació en el teixit polític i social espanyol és una cosa que em sembla complicada d'explicar. No faré història, només parlaré del temps del postfranquisme, el període democràtic que ara vivim. Tinc més preguntes que respostes però intentaré aportar algunes reflexions.
El primer empresari català important per la seva activitat organitzativa va ser Ferrer i Salat. Va impulsar les empreses Ferrer Internacional i EYSSA, va ser president del Banc d'Europa, vicepresident de la l'Union des confederations de l'Industrie et des employeurs d'Europe i del Comitè espanyol de la lliga europea de cooperació econòmica. També va ser qui va crear, i presidir en dos períodes, la CEOE (Confederació Espanyola d'Organitzacions empresarials), un organisme vital per la coordinació i participació de les empreses espanyoles durant la transició. També va estar present en la creació del Cercle d'Economia de Barcelona, del qual va ser el primer president sempre obert a la col·laboració amb els empresaris espanyols i europeus. La tradició de participació de l'empresariat català en els organismes empresarials espanyols ha sigut una constant des de la transició. Recordin que Joan Rosell ha sigut president de la CEOE fins fa ben poc.
Empreses estratègiques de molts sectors han estat impulsades des de Catalunya. Només citaré els casos del gas i els bancs sorgits de les antigues caixes d'estalvi. L'impuls del gas a Espanya va ser obra de Duran Farell que, des de Catalana de Gas, va negociar portar el gas algerià, i va impulsar la construcció de l'oleoducte (que avui porta el seu nom) que transporta el gas a Espanya per Marroc i Gibraltar. Avui la companyia Enagas, per cert presidida pel català Antoni Llarden, és la que controla el subministrament de gas a tot Espanya. Quant al procés de transició de les caixes d'estalvis a bancs, el gran beneficiat ha estat la Caixa, que ha absorbit moltes de les caixes regionals espanyoles i que avui és un dels grans bancs espanyols (les nòmines de molts espanyols estan a La Caixa i bona part dels negocis d'empreses també). De fet, amb el Santander i el BBVA són els grans bancs espanyols encara que aquests dos tenen, a diferència de La Caixa, una part important del seu negoci a Amèrica del Sud.
Quant als sindicats, els dos principals (UGT i CCOO) han format part sempre d'una organització espanyola, sigui federal o confederal. Ara mateix el secretari general de la UGT espanyola és Josep M. Alvárez, que fou primer secretari d'UGT Catalunya. Així mateix, és a través de les organitzacions espanyoles que participen en els organismes europeus i mundials relacionats amb el món del treball i el sindicalisme. Igualment els diferents col·legis professionals participen al «Consejo general» espanyol corresponent. Citaré un cas curiós creat amb el galimaties del procés. Fa poc un col·legi professional va aprovar una declaració a favor de la independència mentre la seva darrera degana era la presidenta del «Consejo general» espanyol.
L'estructura de partits es correspon amb aquesta participació d'empresaris, treballadors i professionals a les institucions espanyoles? Els partits d'esquerres (PSC, IC i ara els comuns) han participat de forma federativa, després de processos que han convergit i respectat l'especificitat catalana, amb els respectius partits espanyols i han participat directament en governs i a molts nivells de l'administració d'Espanya. Ara mateix la presidenta del Congrés és diputada del PSC, un dels portaveus d'UP és dels comuns i hi ha el ministre Illa del PSC en el govern i són catalans els presidents de Renfe i Aena, per posar uns exemples representatius. La dreta, en canvi, sempre s'ha dividit entre les sucursals de partits espanyols (PP i Ciutadans així com Vox) que tenen una relació que no és federativa sinó simplement regional sense més i els partits que s'han anomenat nacionalistes que no han volgut participar en la vida política espanyola més que des de la seva «barraqueta». Tenen representants al parlament i al senat espanyols però sempre hi han participat com si fossin un cos estrany que sols té en ment Catalunya (només ells defensen Catalunya, els altres eren els «mals catalans» del «què han fet per Catalunya?» pujolià) i mai s'han plantejat participar en el govern d'Espanya. Així ho va fer CiU durant tots els anys d'en Pujol president i ara estem amb el «procés» que diu voler culminar aquest camí que ens ha de portar a l'arcàdia ideal de la independència. Aquests darrers anys hem vist un renaixement d'ERC que es declara d'esquerres i independentista i que diu voler representar les classes populars. Les dades diuen, però, que els votants independentistes són bàsicament gent de pedigrí català i amb un nivell de vida folgat, gent que en condicions normals, estaria de vacances, cosa que no tenen les classes més necessitades.
Tot això ens deixa moltes preguntes. Per què les dretes catalanes han optat per l'aïllament en una actitud ben diferent de l'adoptada pels empresaris, treballadors i Col·legis professionals? Per què la CUP o ERC planteja fer la revolució o arribar a un món més just «tot sols»? Avui més que mai estem en un món totalment connectat. Els estats europeus cada cop cedeixen més competències a la UE. La tendència va en sentit contrari a l'independentisme i crec que les dades que he aportat porten immerses preguntes que hauríem de plantejar-nos. A l'estiu els catalans que, a pesar de les limitacions del moment, podran descansar i fer «vacances» (la majoria dels independentistes) potser podrien dedicar una part del temps a reflexionar-hi.
Sembla que bona part dels catalans viuen immersos en una bombolla emocional on la racionalitat no té cabuda. Les declaracions de Sandro Rosell «votaria per la independència i si s'aconseguís aniria a viure a un altre lloc» són un exemple perfecte del món irracional-emocional en què se situa el debat polític.
