09 de agost de 2020
09.08.2020
Diari de Girona

En un altre temps

09.08.2020 | 06:00
En un altre temps

Els estius de la meva infantesa dedicava les tardes a un curiós passatemps que em va ense­nyar el meu avi suec. Sortíem al carrer proveïts d'una llibreta i un llapis, i anotàvem les matrícules dels cotxes estran­gers que circulaven pel port. No n'eren gaires, però tampoc escassejaven: apuntàvem la matrícula, el model, el color, l'hora i el lloc. Hi havia alguna cosa detectivesca en aquest afany meticulós, sense que mai hagi aconseguit determinar el sentit del que fèiem. Segurament no en tenia cap, més enllà de sortir a passejar lliurement, sense cap supervisió: érem nens de nou o deu anys com a màxim, dedicats a una perquisició estrambòtica i interminable. La innocència, suposo, i també les conseqüències d'una època en la qual confluïa el tedi quotidià amb dosis molt més grans de llibertat per als nens –el que ens portava a somiar amb l'aventura més que a viure-la realment. D'aquesta independència en queda ja poc realment i els nostres fills estiuegen dins d'una estructura d'oci molt més estructurada (campaments, escoles d'estiu...) o, almenys, més dirigida pels adults, encara que inclogui hores i hores de televisió i de videojocs. L'avorriment abans t'impulsava a sortir al carrer, mentre que ara resulta gairebé intolerable per falta de costum i –suposo– d'imaginació. La nostra infantesa mantenia encara una mica d'aquesta llibertat antiga –anaves caminant sol a l'escola, et perdies pel bosc o passaves la tarda nedant amb els amics– que pots trobar en les novel·les infantils de la primera meitat del XX: una llibertat que ja no existeix en l'era de la sobreprotecció paterna.
No és tant nostàlgia com la constatació d'un fet: hem passat de la llibertat al control i de la realitat concreta a l'abstracció dels mons virtuals. De fet, la incertesa pròpia d'aquesta llibertat genera episodis continus d'ansietat, i no només als pares. Les tecnologies de la informació registren els nostres passos diàriament, emmagatzemant el conjunt de les nostres preferències i el biaix de les nostres idees. Acceptem de manera frívola gairebé qualsevol ingerència en la nostra privacitat a canvi d'una estranya sensació de seguretat. Els rellotges intel·ligents controlen el nostre pols cardíac o les fases de la son. El GPS guia els nostres passos a través de la ciutat traçant la peculiar geografia d'una vida. Netflix, Kindle o Spotify ens ofereixen un ventall d'oci cultural a la carta que acaba configurant l'ADN dels nostres gustos. I es tracta d'un món virtual en el qual ja no cal mirar ningú als ulls –amb les seves virtuts i les seves limitacions– per conviure.
De petit, jo sortia a rastrejar matrícules de cotxes estrangers i avui els meus fills s'entretenen amb una app que geolocalitza taurons, balenes, tortugues i caimans a tot el planeta. Entenc la seva fascinació, que també comparteixo en aquests dies de tedi estiuenc. Ser pare suposa tornar a la infància d'alguna manera, recuperar la il·lusió i aquest sentit de l'increïble en la quotidianitat. Però també suposa adonar-se de com passa el temps; no només el temps físic, humà, sinó també l'espiritual amb el qual es construeix l'abecedari propi de cada persona i de cada època.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit