Dir-ne «autoexili» a l'abandonament d'amagat de Joan Carles de Borbó del país que va regnar va més enllà del que recomana l'etiqueta. Les dues primeres accepcions del mot «exili» són les que millor encaixen: «Separació d'una persona de la terra en què viu» i «expatriació, generalment per motius polítics». En el primer cas cal una ambigüitat molt generosa en el seu ús respecte als fugitius de la justícia, perquè no diríem de Luis Roldán -que quan era director de la Guàrdia Civil va cobrar comissions, va defraudar Hisenda i va blanquejar diners (entre altres delictes)- que es va autoexiliar a Laos. L'expatriació per motius polítics encaixa millor, però de manera laxa atès que a la institució que propicia aquesta sortida d'Espanya, la monarquia, li agrada presentar-se com apolítica.

En tot cas, «autoexili», aquesta sortida que decideix un, està sent contradita pels mateixos que la fan servir quan defensen que aquesta és una decisió de Felip VI per allunyar la imatge de la corrupció d'una institució que es fa servir d'exemple d'exemplaritat.

Vet aquí que hi ha una altra paraula que els nomenadors de la corona haurien de desterrar -«autoexiliar», diran ells- del seu glossari: «exemplaritat». Servir d'exemple és dificilíssim i molt cansat. No hi ha qui ho aguanti quaranta anys i menys a mesura que augmenten la transparència i l'escrutini. A més, portem 12 Borbons en 300 anys i veiem que no tendeixen, que no es dona, en general, que siguin modèlics. O sí. Segons la idea que es tingui d'aquest país, al marge que se'l miri com una unitat o se'l vegi com a conjunt. L'exemple és una cosa que s'imita, que se segueix. Després pot ser bo o dolent, dos valors antitètics que fa tota una postmodernitat que depenen de l'Ibex-35.