Pedro Sánchez és enemic declarat de Felipe González i no desaprofita l'oportunitat de marcar les distàncies, per expressar-ho diplomàticament, amb un Felip VI a qui ha obligat a desheretar el seu pare. El president de Govern mostra la mateixa rancúnia tamisada en ambdós casos. No és felipista o, dit al seu favor, no desitja ser apadrinat ni compartir el mèrit. El seu antifelipisme és lògic davant el Felipe socialista, que va exagerar el menyspreu al seu successor en promocionar l'oblidada Susana Díaz. No obstant això, el rebuig presidencial cap al nominalisme sorprèn en un país que no va ser mai monàrquic ni socialista, només joancarlista i felipista.

Buscant precedents, Aznar no va militar al joancarlisme perquè volia ser Joan Carles. Va muntar un casament regi escorialenc per culminar la seva suplantació, i és autor del fenomenal «el Rei anirà a Cuba quan toqui», amb una determinació marcial que espantaria el seu actual successor a la Moncloa. No obstant això, l'hostilitat de Sánchez als Felips jeràrquicament superiors confirma que alberga plans més ambiciosos del que la seva precarietat parlamentària permet albirar. No necessita acariciar l'àlies de Júpiter, com el seu veí Macron, per implantar una vocació jupiterina incompatible amb altres deïtats. Quan s'ha arribat a la Moncloa sense disposar ni tan sols d'un escó al Congrés, qualsevol escalada sembla imaginable. Sánchez és l'únic president de Govern que en la seva investidura va sortejar el monarca. Felip, és clar.

El carisma de Joan Carles I castiga el seu fill amb més força que la presumpta corrupció paterna. El felipisme regnant a La Zarzuela és un joancarlisme per sentit del deure, sense entusiasme. Els defensors a ultrança de la corona mantenen el poder però es mostren apesarats, l'optimisme ha canviat de bàndol. Mentre el país es planteja si la monarquia coneguda és preferible a la república per conèixer en els respirs que deixa el coronavirus, Sánchez només manté una exigència. Que no es digui Felip.