La setmana passada vaig parlar de la creença inveterada al llarg de la història de la humanitat que el món irremeiablement finirà; una terrible apocalipsi ho arrasarà tot. Aquesta conjuntura no científica ni filosòfica, d'origen religiós, durant determinats segles va atemorir molt els cors dels humans, en canvi ara no se'n parla gaire, si bé és cert que alguns pensadors compromesos amb l'anomenat «canvi climàtic» han predit que l'excés de centrals nuclears i el sistemàtic i irresponsable mal tracte a la natura pot no sols posar en risc el planeta fins i tot esberlar-lo.
Sempre en totes les cultures la fi del món ha estat associada al foc destructor, ensems, purificador; en antics segles el foc era l'enemic imbatible i el que més por feia, llavors encara no existia la pólvora, ni la bomba atòmica, ni el poder mortífer del virus, ni coneixement empíric d'altres forces letals, d'altra banda, els terratrèmols i les erupcions volcàniques són locals i de curta durada, mentre que el foc és universal i més devastador que l'aigua d'un impossible diluvi universal.
En les religions monoteistes després de l'apocalipsi se celebrarà el judici final i la resurrecció de la carn, els morts reviuran i Déu garbellarà els bons dels dolents. La introducció del Déu justicier serveix d'element consolador per les persones que en vida es declararen justes, atès que res no tindria sentit si la integritat personal (el cos i l'ànima) acabés en cendra; el cos també s'ha de regenerar puix que l'ànima ja s'havia immortalitzat.
Quan morim l'ànima se separa del cos, que es queda a la terra i es descompon, però en el judici final recuperem de nou el cos sencer. La resurrecció de la carn, del cos, va introduir un element violent inclús pels creients amb temptacions escèptiques, perquè si el cos s'ha podrit com pot refer-se? La recuperació del cos en bon estat deriva de l'Escriptura, tanmateix molt abans ja es troba aquesta creença en l'Antic Egipte, el zoroastrisme (2.000 anys aC) i en la religió jueva, cristiana i islàmica. D'altra banda, com que el cristianisme afirma que Jesucrist i sa mare van pujar al cel en cos i ànima, tothom té dret a recobrar el cos en perfectes condicions físiques.
Abans del primer confinament, el 7 de març, vàrem sortir de la ciutat i ens refugiàrem en un apartament adossat a una casa pagesa. Un espai petit i confortable, que ens ha permès viure isolats durant tots aquests mesos. Només hem vist els senyors de la casa, l'amo, en Narcís, té boscos d'oliveres i conrea horts enjardinats molt fèrtils, un home després que ens ha anat regalant faves, pèsols, patates, cebes, pebrots.
Des que ens hi vàrem instal·lar m'assetjaren fatalment malsons provocats per l'epidèmia, que assolava i encara assola tota la humanitat. Hi vaig donar la volta a alguns i fins i tot aconseguí riure'm del material oníric per sòrdid que fos. El conscient, amenaçat pels continguts vinguts del baix fons de l'inconscient, que és qui nodreix el somni, se sobresaltava i despertava amb la intenció de trencar el malson o de minimitzar el drama esgarrifós tot creient que eren figuracions forassenyades i ximpletes, que havia de rebutjar del tot.
Tanmateix els dies, sota l'efecte de la covid, que es desgranaven eren fatídics, d'una absoluta roïnesa. Oblideu tota esperança, no ens en sortirem. La televisió anunciava la impossibilitat de parar l'avenç del coronavirus i el món s'havia rendit. Les imatges i notícies eren esfereïdores. Mostraven hospitals sense sanitaris, atapeïts de morts, gent finada pels carrers de totes les ciutats. A Londres només romanien vius un 5% de la població; Nova York, un 7%; Moscou, un 9%; Barcelona, un 6%; Roma, un 3%. La mort segarà les vides que resten. Ahir s'havia agreujat més. Com si moltes bombes atòmiques i centrals nuclears haguessin explotat arreu del planeta.
Va ser quan aquest text apocalíptic que imaginava la fi de l'espècie humana es retransmeté pels mitjans de comunicació. Havia estat escrit per pensadors de diferents països de prestigi, compromesos en la salut del planeta; cada u va escriure breus paràgrafs manifestant el seu parer i van ser recollides les seves reflexions per un equip literari que va donar-hi cohesió conceptual i fer-lo entenedor. Feia dies que guardaven el missatge gravat d'uns vint minuts de duració i s'envià a tots els països perquè el traduïssin a la llengua pròpia. L'haurien d'emetre en data assenyalada durant tot el jorn i tothom l'escoltaria i el llegiria.
L'escrit reconeix que no s'ha explorat del tot el planeta i és possible que en algun ignot llogaret hi visqui gent no emmalaltida pel virus, incòlume. «Amb el pas del temps aquests supervivents es multiplicaran i alguns encuriosits sortiran del veral i trobaran ciutats devastades. Desitgem de tot cor que no cometin els nostres errors, que no explotin i extenuïn el cosmos».
«Hem d'assumir amb dolor que no hem sigut dignes com éssers humans de viure en aquest territori que havia de ser el nostre habitacle confortable. Ens ha mancat amor i saviesa. S'ha demostrat la incapacitat per preveure la gravetat de la pandèmia i la ciència no ha sabut neutralitzar-la».
«Hem oblidat que el més essencial per a totes les persones és la felicitat i la pau. No ens hem entès amb el nostre planeta, no és que ell fos esquerp, la culpa és nostra per no haver-lo entès millor, perquè som massa superbs i ambiciosos. La Terra s'ha cansat de nosaltres, dels nostres capricis, de les guerres, dels quefers fútils i pèrfids».
Ànims i que tinguem sort!
