Un indici de la decadència d'un escriptor de novel·la negra és omplir la narració de repeticions discursives per realçar el maniqueisme entre bons i dolents.
Un mestre del gènere, Dashiell Hammett, li deia a un periodista l'any 1956: «Vaig deixar d'escriure perquè vaig trobar que em repetia». I ho va complir fins la seva mort, l'any 1961. L'últim llibre que va escriure, L'home flac, és de 1934.
La digressió anterior és necessària per poder ressenyar sense embuts L'hora dels hipòcrites, darrera novel·la de Petros Màrkaris.
Abans de res, manifesto la meva admiració per l'autor d'una tetralogia de la crisi que va patir el poble grec per la política d'austeritat imposada per la troica (FMI, BCE i UE). Són quatre llibres inspirats, com explica, «en coses que em causen una ràbia profunda».
Però no n'hi ha prou d'escriure des del còlera. A vegades la passió obnubila els sentits i el resultat és un pastitx, una barreja sense criteri.
L'autor sembla haver oblidat que, a grans trets, una novel·la negra es caracteritza per un tema (una constant narrativa), un argument (accions executades pels personatges) i una trama (estructura temàtica), en general al servei de la crítica social.
No n'hi ha prou d'encadenar un relat paral·lel -el naixement del net del comissari Kostas Kharitos- per amenitzar la investigació d'uns assassinats que tenen un tema comú: la hipocresia. «El món és ple d'hipòcrites», exclama el policia encarregat de la investigació i es queda tan ample. Bé, si els hipòcrites mereixessin morir, bona nit i tapa't.
L'argument consisteix en un anar i venir del comissari que es passa el dia trepitjant els despatxos del sotsdirector, el director i el ministre. Els seus desplaçaments en vehicle són una odissea degut al trànsit caòtic de la ciutat d'Atenes. Per acabar-ho d'adobar, cada dos per tres convoca reunions amb els seus col·laboradors per contrastar opinions.
Pel que fa a la trama, segueix l'estructura convencional de plantejament, nus i desenllaç amb un ritme desmaiat.
Aleshores s'ha de concloure que és una novel·la fallida? De cap manera!
La denúncia de la banca que sempre guanya, dels aprofitats, embrollaires, pocavergonyes i estafadors és contundent. L'escriptor busca un revulsiu cívic contra un món en què els humans es mouen per la hipocresia, la falsedat, l'egoisme, l'estupidesa i l'avarícia.
Màrkaris, malgrat el cansament i desànim, encara troba forces per fabricar una ironia cruel quan posa en boca d'un dels presumptes culpables: «Som la classe mitjana del país (...). No som gent acomodada, (...) i suportem la càrrega fiscal més gran (...). La classe mitjana és l'Exercit Nacional de Babaus».
De pietat per als seus semblants, doncs, gens ni mica.
