Girona i l'art contemporani

Més que una puntualització, Carme Sais fa una reivindicació, justa, dels dotze anys del Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Fa bé, és la seva responsabilitat i la seva feina. L'article diu que en els meus escrits obvio els treballs del Bòlit. No ho obvio i ho tenia ben present però els meus articles no anaven de continguts. El meu propòsit era denunciar d'una banda els llimbs on es troba la col·lecció Santos Torroella, adquirida per l'Ajuntament, amb la voluntat de fer-ne un motor del nou Museu d'Art Contemporani, i, sobretot, la inoperància al voltant del projecte de rehabilitació de Casa Pastors i al fet que havent-hi els diners disponibles per fer una inversió potent en un edifici del patrimoni municipal, estigués encallada.

Crec que coincidim amb la Carme Sais que els projectes culturals s'han d'apuntalar sobre inversions i recursos nets i que no es poden detreure els recursos d'un projecte per nodrir-ne un altre d'una naturalesa semblant.

Per altra banda, l'article que comento conclou amb unes consideracions sobre la relació entre cultura i turisme i sobre els usos turístics i culturals dels equipaments culturals. Tal com ho veig crec que les inversions en polítiques culturals no han de dependre ni vincular-se a la represa turística de la ciutat. Més aviat els projectes i els equipaments culturals han de tenir unes dinàmiques pròpies, autònomes, mai subsidiàries dels models turístics als quals contribueixen només, que ja és molt, com un valor afegit. És a dir els projectes culturals formen part de les propostes globals de dinamització i cohesió social de la comunitat ciutadana; si resulta que també tenen un efecte sobre l'oferta turística i sobre la demanda, millor que millor, però crec que la cultura no ha de ser mai ni subsidiària ni tributària de la que Sais anomena represa turística.

En definitiva, em sembla clar que amb turistes o sense turistes, com ara, els projecte culturals han de tenir vida pròpia i no es poden subordinar a altres qüestions.

El que em sembla més important, però, és entrar una mica al rovell de l'ou de la qüestió de fons: el sistema de museus de Girona, els continguts dels Museus i les seves col·leccions i el paper en aquesta proposta de l'art contemporani.

En aquest sentit Carme Sais apel·la al paper del Bòlit primer en el camí cap a un Centre d'Art Contemporani amb edifici propi que s'havia projectat als entorns d'Emili Grahit i el parc del Migdia i més recentment en les seves tres ubicacions: Sala Fidel Aguilar, Pou Rodó i Sant Nicolau, en una activitat constant de dinamització de les arts visuals amb una funció essencial que haurà de continuar durant cinc anys més sense el Museu i després, com diu Sais, en estreta col·laboració entre el Museu d'Art Modern i Contemporani i el Centre d'Art Contemporani. Però si, com la majoria creiem, les coses han de ser així en el futur, Carme Sais no es fa justícia a si mateixa i al conjunt dels projectes culturals de l'Ajuntament. És probable que en la reivindicació del Bòlit pesi molt el balanç dels anys de la seva existència, però en el context d'un projecte global és evident que el Bòlit no neix del no res com un bolet. Aquí segurament hauríem de fer una síntesi entre els punts de vista de la Carme Sais, més innovadors, d'avantguarda i experimentals, lligats a la creativitat dels artistes, i els meus o dels d'altra gent de signe més historicista.

En realitat abans del Bòlit l'art contemporani no tenia un aglutinador a Girona però ja tenia un paper. Sense anar més lluny, les exposicions mensuals d'art contemporani de les Sales de la Rambla, intercalades cada any per Fires amb la proposta de revisió del noucentisme, impulsada per l'Ajuntament i la ja extingida Fundació de la Caixa de Catalunya contenia en embrió algunes de les línies desenvolupades més endavant pel Bòlit. I encara hi hauríem d'afegir les exposicions antològiques proposades des del Museu d'Història d'artistes gironins del segle XX, o l'obtenció de diversos Fons com el d' Emília Xargay, el d' Enric Marquès, el de Paco Torres Monsó, el llegat de la Fundació Fita més vinculat a la Diputació o al molt ocult, però real, Fons Marsà fruit de la donació d' Àngel Marsà.

Vicens, Fulcarà, Portas, Ansesa, Faixó... són alguns dels noms que hem de tenir ben presents en el bagatge anterior i també futur en revisions posteriors a les propostes més conceptuals i innovadores del Bòlit. Carme Sais sap perfectament de què parlo perquè ella ja hi era i ella mateixa ho va fer evolucionar cap al Bòlit, que incorpora cada any molts noms nous a la nòmina d'artistes que configuren una visió concreta de l'art contemporani vist des de Girona, obert al món i amb mirada àmplia i amb connexions cosmopolites indiscutibles.

No podem oblidar tampoc les col·leccions procedents d'Espais i molt especialment el seu ben nodrit, per a una època, Centre de Documentació. Aquest Fons i el Fons documental del Fons Santos Torroella defineixen en embrió un altre aspecte imprescindible del futur Museu-Centre d'Art contemporani: Arxiu i Centre de documentació.

En definitiva hi ha molt camp per córrer, hi ha ja un camí traçat, no es parteix del no-res i disposem d'alguns fonaments per estructurar dialècticament una lectura potent de l'art contemporani amb arrels ben fermades a Girona mateix i amb antenes obertes i orientades a les innovacions i les creacions més reconegudes al món.

Caldria, això sí, evitar la dispersió d'energies, recursos i iniciatives i l'Ajuntament hauria de calibrar en aquest conglomerat d'equipaments culturals que es va dibuixant quin paper s'atorga al nou futur Centre del Modern o a les propostes que més recentment hem escoltat sobre la capella de Santa Llúcia o la casa de la Carretera de Barcelona.

El tema no és, tornem-hi, si tot això ha de servir per rescatar el turisme per a la ciutat; tot ha de servir per rescatar la ciutat dels riscos que ha generat segurament ella mateixa. Els ciutadans tenen dret a veure un camí clar i fer-se partícips d'idees engrescadores.