Quan el politòleg s'esplaia pompós que «la monarquia simbolitza la unió transcendent del Rei amb el seu poble...», no convé badallar, pel que suposa d'amenaça de propagació del coronavirus. És més apropiat baixar el toreig a la sorra amb una pregunta terrenal:

- Té vostè un/a rei/reina en condicions?

Un país aclaparat per una pandèmia que torna a liderar, i enfangat en la major crisi econòmica de la seva història pel nombre d'afectats, necessita abans un rei eficaç que una monarquia teòricament virtuosa.

Ja que la decepció a la ciutadania ordida per destacades figures de la Família Reial és econòmica, el contingut de la guardiola supera en importància la seva descripció. Els capdavanters de les formes de Govern abstractes obliden que no se censura Joan Carles I per Rei, sinó per presumpta corrupció en el seu propi feu. El dopatge d'un ciclista no té relació amb l'esport que practica, però empenyerà lògicament l'afició decebuda cap a altres disciplines. I la desolació mai és proporcional a la quantitat defraudada, sinó a la il·lusió creada.

Espanya es va aclimatar a un monarca epicuri, que va substituir el dens discurs per les breus gràcies. La ciutadania prefereix governants als quals tingui alguna cosa a perdonar-los. Joan Carles I ni tan sols va triar la variant més habitual en els líders tocats per la gràcia de Déu, el despotisme. Ha caigut sense ser un tirà, la qual cosa agreuja la seva situació. A continuació, els defensors d'una monarquia difuminada esquiven amb molt de compte l'enumeració de les virtuts concretes que ha de reunir el titular de la Corona, no fos cas que es comparin amb l'ocupant del càrrec.

Es pretén que la monarquia és indiscutible al marge de les persones en què s'encarni, un abús de la irracionalitat en temps en què la medicina de l'evidència ha arraconat els principis en nom del pragmatisme. Imposar una institució sense disposar d'exemples personals de la seva utilitat suposa un objectiu clarament exagerat en els temps actuals. En les anàlisis precipitades que se succeeixen aquests dies, no ha quedat clar si el tractament camforat contingut en el pacte tàcit sobre la Família Reial es devia al fet que aquesta institució inapel·lable no aguanta la crítica racional, que han de suportar altres instàncies governamentals. Les condemnes per injúries a la Corona omplirien un voluminós volum, i més d'una hauria de revisar-se a la llum dels comptes suïssos.

A mig discurs, el politòleg multiusos advertirà que els petits pecats d'un rei «no poden desacreditar una transició que ha conduït Espanya als anys de més prosperitat...». Aquí procedeix interrompre sense demanar la vènia, amb un senzill:

- Provi d'etzibar aquest romanço a un menor de quaranta anys.

«No hi ha preguntes estúpides» és la màxima que va adoptar Andersen com a lema de la faula en què un nen demostrava que el rei està nu. Sense necessitat de formular l'interrogant, els espanyols nascuts després de la coronació de Joan Carles I han après que la generació de la transició està molt sobrevalorada.

Es desembarca així en el paper decisiu jugat pel Govern en la crisi. Sánchez no pretén enganyar ningú al manifestar en públic que desconeix la ubicació de Joan Carles I, convenientment escortat per nombrosos efectius policials de l'Executiu. Es limita a traslladar el missatge que la destinació del penúltim cap de l'Estat no li importa gens ni mica. És una crueltat, però no més gran que la duresa exhibida per Felipe González quan, al juny de 1992, va comentar que no havia pogut celebrar-se el despatx setmanal a La Zarzuela perquè el mateix Joan Carles I d'abans no es trobava a Espanya. La Casa del Rei al comandament de Sabino Fernández Campo va perdre l'alè per fer tornar a Madrid un monarca que sense avisar ningú havia gaudit d'una setmana suplementària de vacances. A Suïssa, naturalment.

Culpar del que ha passat Podem, el dissolvent universal dels mals que afligeixen el país, ni tan sols arriba al mèrit de l'originalitat. És una altra reedició de la transició tentacular. En la dualitat Sánchez/ Iglesias, igual que succeïa en el tàndem González/ Guerra, sempre es culpa el vicepresident de les proclames estridents i les declaracions altisonants que corresponien en realitat a la línia dura imposada per la presidència. El titular actual de La Moncloa no se sent a gust amb un palau per sobre del seu. Recorre fins i tot a la clàusula moral, per accentuar la seva superioritat. «Sempre he dit la veritat», repetia l'altre dia amb l'excusa que es referia al coronavirus, però amb la mirada fixa en Joan Carles I.