En països com el nostre, l'impacte inicial de la globalització ha estat especialment complex. Des del 2000 hem enllaçat una crisi amb una altra -primer l'esclat de les puntcom, a continuació el crac del deute i ara la covid-19-, sense que hàgim comptat amb gaire marge per a la recuperació; més aviat al contrari: el forat pressupostari limita els marges d'actuació, el procés erosiu que ha patit el teixit productiu aprima els salaris, l'empobriment del capital humà és conseqüència del col·lapse del sistema educatiu, etc. Assistim a un bucle pervers en el qual s'encadenen i retroalimenten les diferents crisis que ens afecten: moral, econòmica i ideològica. La imatge seria la d'un Maelstrom que ens va engolint mentre esperem que arribi el rescat de diners europeus, però en realitat no és tan senzill. Perquè ni l'ajut comunitari serà infinit ni es tracta d'una mera qüestió de transferències financeres. L'impacte de la covid, en certa manera, il·lumina moltes de les nostres mancances i ens situa davant d'un abisme d'imprevisibles conseqüències, en siguem o no conscients. Alguns en són. Altres, no tant.
Per descomptat, la recuperació econòmica en V que pot donar-se en aquests propers trimestres té un valor relatiu. Correspon més a l'àmbit de l'estadística que al de la realitat. És probable que la UE ens permeti afrontar els propers anys sense necessitat de realitzar grans ajustos ni en les pensions, ni en els sous dels funcionaris, ni en els grans programes públics de benestar. I ha de ser així, si volem sostenir la demanda interna i no aprofundir encara més la fractura social. Però el problema de fons és un altre: la falta d'un model de futur real i creïble. Mentre perdem el temps en debats estèrils i més propis d'altres èpoques, els quatre motors principals de l'economia espanyola es troben, per un motiu o un altre, greument avariats. El sector financer, per exemple, afronta un brutal procés de reconversió des de fa almenys una dècada i, encara que cal preveure que en els propers anys els seus beneficis puguin millorar, el procés de fusions i d'aprimament no pararà. L'automoció viu també la seva pròpia revolució, amb el salt al cotxe elèctric i l'arribada de nous competidors internacionals. I a més, les decisions industrials no es prenen ja a Espanya ni d'acord amb els nostres interessos, com hem pogut comprovar en el cas de la Nissan. La construcció i el sector immobiliari són sensibles tant als cicles com a les finances públiques i, encara que hi ha motius per creure que es recuperin en una data propera, és difícil creure que torni a actuar com el gran motor de país. I, finalment, ens queden el turisme i la restauració, el futur dels quals resulta indissociable dels efectes i l'extensió de la pandèmia. No hi ha dubte que el turisme tornarà amb força, però el mapa d'actors serà diferent. Almenys, en part.
En una entrevista la setmana passada, Bill Gates comparava les conseqüències econòmiques de la covid-19 amb les d'una guerra. I augurava un any més de pandèmia en els països desenvolupats, fins a finals de 2021. Un curs llarg i dur en què sobreviurem com bonament puguem. Però el que vingui a continuació serà clau per al nostre país. Fa massa temps que no encertem amb els diagnòstics ni amb les respostes, enredant-nos en aspres debats, perdent rellevància internacional i evitant assumir el pes de la nostra responsabilitat. El coronavirus ha tingut un paper similar al d'una ciclogènesi explosiva que ha posat a prova els ressorts i els fonaments del nostre país. No queda una altra, llavors, que estar a l'altura dels temps i respondre als seus desafiaments.
