Quan estudiava a la universitat el catedràtic d'Antropologia Cultural, l'amable i bon amic Claudi Esteva, em va demanar que li presentés, com a treball de camp de fi de curs, un estudi sobre la transformació del món rural, com s'havien anat abandonant les cases pageses i els homes, les dones i els fills s'havien anat incorporant a la vida urbana emprant-se en les fàbriques, a la construcció, als diferents tallers i la dona en alguna indústria tèxtil o en el servei domèstic. Volia saber com s'anava extingint la vida rural i quin dels dos, l'home o la dona, va insistir amb més reiteració i passió per despoblar els veïnats i anar-se'n a viure al poble.

Dels 8.125 municipis de Catalunya un 82,2% són de caire rural, la majoria tenen menys de 1.000 habitants, ocupen un 40% del territori i amb prou feines concentren un 3% de la població. Molts dels pobladors en l'àmbit camperol s'han reinventat, uns es dediquen al turisme rural o tenen petits tallers dedicats a productes gastronòmics (mel, formatges, embotits, etc.) o a vendre peces d'artesania. Actualment ja no queden pagesos a l'antiga manera, gent que vivia més malament que bé de l'esforç de treballar la terra. Dones hortolanes que fangaven, sembraven els horts, es cuidaven de l'aviram i portaven la casa, mentre l'home es llogava a jornals per fer carbó, tallar arbres, estassar i desemboscar, pelar suros i alguna tasca camperola massa dura o exposada perquè la fes la dona.

Els petits horts que trobem tenen una funció domèstica, alimenten la família. Actualment l'agricultura s'ha fet necessàriament industrial i específica, grans extensions de gira-sols, de blat de moro, d'arròs, d'userda, vinyes immenses, boscos de tarongers, d'oliveres, de pomers, de peres, de préssecs, etc.

La dona de natural més observadora i pràctica, amb més capacitat de control empíric de la realitat social que els homes, millor informada i ensenyada, sabia bé com vivien les seves companyes que s'havien traslladat al nucli urbà, de tots els avantatges de què gaudien. La muller més sensible i atenta a l'educació de la prole, més previsora i prudent va decidir cercar un lloc per viure a prop de l'escola, de l'hospital, dels llocs de treball i del comerç. La pagesa s'imposà i es va prendre la determinació que s'havia acabat de viure fora vila. Si fos pels homes, encara romandrien oberts molts masos.

Les dècades dels 50 i 60 van ser molt pròsperes econòmicament coincidint amb la industrialització de les grans ciutats de Catalunya, també es va edificar en els litorals encarats al turisme, com en el rerepaís. Es van produir les grans onades immigratòries que es dispersaren per les urbs manufactureres i en poblacions on la construcció creava llocs de treball.

El professor, en el treball de camp que li havia de presentar, insistí que no em limités a dades objectives sinó que analitzés l'aspecte psicològic, el tarannà, les tradicions i el costumisme dels pagesos. No tot són flors i violes, ni poesia campestre. Molta gent és ferrenya, adusta, difícil i descontenta, alguns amargats; en molts veïnats s'ha produït endogàmia que emocionalment acosta com allunya, com l'existència latent de rancors històrics no saldats.

El pas del mas al poble difuminà rancúnies, odis antics, com també venjances d'obligat compliment, covades durant anys, que passaven d'avis a fills i als nets. La duresa i la brutalitat fora de tota poètica bucòlica perquè la vida camperola és duríssima: agenollar-se, vinclar o ajupir l'esquena per recollir els fruits de la terra sempre ha significat una humiliació. Els ciutadans només hi veuen la part maca, com si els horts, els arbres fruiters, no exigissin un treball constant i sacrificat.

L'aspresa del terreny genera caràcters agres, tarannàs violents. Dependre exclusivament de la natura, del bon o mal temps, de les pluges i els sols, dels freds i les calors, exaspera la gent del camp. Com que el pare va ser jutge, he conegut actes d'extrema ferocitat, no sols contra la dona sinó també entre pares i fills. Dos casos considerats oficialment com a suïcidis (un ancià negat en una bassa i un home gran despenyat en un barranc) per informacions al cap de molts anys he cregut que es van tractar d'assassinats. També he vist l'estima i la solidaritat, el demble raonable i noble entre pagesos. Tanmateix, de poesia pastoral no n'he vist mai enlloc.

Terra Baixa d' Àngel Guimerà descriu clarament com era el món rural; quan veus l'obra et sembla molt llunyà en el temps, i no ho és tant. Hi presenta un cas de «dret de cuixa o de perdonada» que té més de literari i mític que de real. No obstant, posa al descobert els privilegis dels amos sobre la classe treballadora, els masovers, tot remarcant la seva inferioritat.

He vist de nou la sèrie Fago, dirigida per Roberto Bodegas. Fago és un poble a la part nord d'Osca fregant amb Navarra amb només 30 persones censades, les úniques que poden votar. En aquest poblet el 2007 es va trobar en un bosc l'alcalde assassinat, molt odiat per quasi tota la gent del veral i de la contrada. Els mitjans de comunicació es van fer ressò del misteriós cas i popularitzaren l'aldea. El poblet, com tants d'altres, és un forn candent d'enemistats, de rancúnies ancestrals i d'afanys irreprimibles de venjança.

Una sentència acusa un home de ser l'assassí, sol o amb companyia d'altres, i està condemnat a vint-i-un anys. S'havia declarat culpable, però al cap d'un temps ho negà i digué que havia confessat l'assassinat per parar els mals tractes de la Guàrdia Civil. Un fet molt estrany i sinistre. Quan se celebrà el judici el novembre del 2009 van acreditar-se 170 periodistes per seguir-lo i informar.

He apel·lat a la sèrie Fago perquè aquest món rural tan endurit i feréstec, venjatiu i cruel, el vaig conèixer des que era un infant.

Ànims i que tinguem sort.