L'esperança es diu Joseph Robinette Biden Jr. i demà la convenció Demòcrata de Milwaukee confirmarà la seva candidatura a la presidència dels Estats Units, en companyia de Kamala Harris com a candidata a la vicepresidència. I això tot i que no he vist campanya menys fogosa i de menor nivell mediàtic que la seva doncs sembla més preocupat a no ficar la pota que a llançar propostes electritzants a l'electorat, amb l'esperança que mentrestant Donald Trump s'enfonsi sota el pes de la seva nefasta gestió de la pandèmia (170.000 morts fins ara) i dels conflictes racials que sembla voler avivar en lloc d'apagar. La resta ho fa la recessió que porta el coronavirus amb xifres d'atur com no es veien des de 1929. L'onada empeny Biden i això és una bona notícia per al món.

A principis d'any tot era molt diferent i la sort somreia a Trump, que sempre ha comptat amb una sòlida base de suport blanca i evangelista avalada per una economia puixant gràcies a baixades d'impostos, endeutament per al futur i una desocupació tan baixa que recordava els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Acabava de derrotar l'intent Demòcrata de destituir-lo ( impeachment), tenia la moral pels núvols, es disposava a «arreglar» l'Orient Mitjà amb la seva esbombada «Visió» i s'enfrontava al mateix temps amb la Xina, Rússia, Europa i aquestes mosques colloneres que són l'Iran i Corea del Nord. Tots alhora perquè anava sobrat. Però això era fa vuit mesos i avui l'escenari ha canviat tant que les enquestes donen com a guanyador Biden per un ampli avantatge que reconeix la mateixa cadena televisiva Fox, molt esbiaixada a favor de Trump. L'avantatge de Biden es dona entre els joves, les dones, els blancs educats, els afroamericans i els hispans, i també en els estats crucials de Wisconsin, Virgínia i Minnesota, mentre guanya terreny en tradicionals feus conservadors com Arizona, o a la mateixa Florida (estat voluble per excel·lència) on la pandèmia fa estralls.

En l'àmbit exterior, amb Biden canviaran tant les formes com les polítiques. Amb ell tornaran el multilateralisme que ha estat pràctica nord-americana des de 1945 fins que va arribar Donald Trump, i tornarà el diàleg i el respecte per les organitzacions i tractats internacionals com l'ONU, l'OMS o l'OTAN, l'Acord Nuclear amb l'Iran i el Tractat de canvi Climàtic de París. Biden buscarà recuperar els amics i aliats perduts per les maneres i impredictibilitat de l'actual president i millorarà la relació amb Europa encara que insistirà, com tots els seus predecessors, en què hem de contribuir més a la nostra pròpia defensa. A l'Orient Mitjà no hi haurà moltes diferències entre Biden i Trump (excepte en relació amb l'Iran) ja que tots dos desitgen una ràpida retirada de tropes sense que cap hagi ofert idees sobre el futur. Amb Israel Biden anirà amb peus de plom, sense arribar al suport acrític de Trump però sense arriscar-se a perdre el suport dels lobbies jueus. Amb Rússia se les veurà teses per les seves violacions del dret internacional a Ucraïna i Crimea, però és probable que reprengui les converses sobre desarmament nuclear, ja que el Tractat START sobre míssils intercontinentals caduca en pocs mesos. Amb la Xina les relacions no milloraran a mitjà termini perquè tant Republicans com Demòcrates veuen el seu ascens com una amenaça a la seguretat dels EUA, i pensen que ha arribat el moment d'enfrontar les seves ambicions a Àsia, el seu desenvolupament tecnològic i militar i les seves pràctiques comercials poc ortodoxes. Per no parlar de drets humans. Les espases seguiran en alt.

No tot és color de rosa. A Biden li falta olfacte polític tot i 36 anys d'experiència com a senador i vicepresident. Tampoc té el carisma que els sobrava a Obama i Clinton. Educat, suau en el parlar, sense una paraula més alta que l'altra, Biden no entusiasma les multituds i ho sap, com també sap que en el passat es va equivocar en qüestions importants de política exterior com oposar-se a la guerra d'alliberament de Kuwait i donar suport a la de l'Iraq. I després va voler esbocinar l'Iraq per crear tres països per a sunnites, xiïtes i kurds. Però com ho sap i és home que escolta, per evitar aquests errors s'ha envoltat d'un equip de ni més ni menys que 2.000 (!) assessors en temes internacionals entre els quals destaquen noms prestigiosos de l'època d'Obama com Tony Blinken i Phil Gordon. I a més ha tingut la intel·ligència d'escollir com a vicepresidenta la senadora californiana Kamala Harris, un afroamericana descrita com «moderada pragmàtica», imatge del «somni americà» com a filla d'immigrants de Jamaica i l'Índia, que és un ganxo als sectors més progres del partit, reforça molt la candidatura i, donada l'edat de Biden, podria un dia succeir-lo a la Casa Blanca.

Però tres mesos és molt de temps amb la que està caient i no és impossible que passi alguna cosa que doni un altre tomb a la situació perquè ja se sap que, com diu el refranyer, «fins a la cua, tot és toro». Per això d'aquí a les eleccions veurem coses insospitades com el recent acord entre Israel i els Emirats Àrabs Units, que acaba d'anunciar la Casa Blanca a so de bombo i platerets. Sense descartar que Trump rebutgi un resultat que li sigui desfavorable, ja que és capaç d'això i de molt més, i una bestreta és la seva actual desqualificació del vot per correu.

Hem de seguir de prop aquestes eleccions perquè el que passi al novembre ens afectarà a tots.