No em sembla exagerat dir que cada cop som més els que opinem que Catalunya porta, com a mínim, sis o set anys mal governada (per no dir directament desgovernada) com a conseqüència de la fugida endavant dels darrers governs de la plaça de Sant Jaume, tots ells tallats pel mateix patró proindependentista. La seva política pràcticament unidireccional ha estat esperonada sobretot per líders d'opinió mediàtica (intel·lectuals, artistes, esportistes, economistes?), amb el vistiplau d'alguns historiadors i el silenci còmplice d'alguns altres. Naturalment, també per una part important de la societat civil catalana, seduïda i movilitzada bàsicament per l'ANC i Òmnium Cultural amb l'ajut descarat dels mitjans de comunicació públics, així com d'altres de (molt ben) subvencionats que han estat la caixa de ressonància necessària i perfecta per esbombar el missatge sobiranista i alimentar un somni impossible (i qui diu somni, diu malson). Entre tots, han aconseguit dividir el poble català com mai no ho havia estat en la seva història recent.

Són massa anys de desgovern i d'esquinçament d'una societat que ha viscut i viu tensionada i enfrontada. Un enfrontament que malgrat que sigui més o menys soterrat i «civilitzat», no deixa de provocar angoixa i sofriment. Una confrontació que ens ha fet retrocedir a nivells preocupants des de qualsevol punt de vista que es miri: social, laboral, econòmic, cultural? Per incomprensible que sembli, però, encara hi ha qui, de manera tossuda i autosuficient, s'entesta a negar aquesta realitat inqüestionable.

Qui tingui ulls a la cara s'adona perfectament que, avui per avui (i demà per demà), la independència de Catalunya només és una il·lusió fugissera, un miratge que, tant per raons històriques com polítiques, econòmiques, familiars i fins i tot de simple oportunitat, és impossible que arribi a fer-se realitat malgrat la insistència contumaç d'un bon grapat d'il·luminats que no tenen gaire res a perdre-hi i que ens volen fer creure que un dia no llunyà podrem arribar a beure d'aquella aigua que albiren a l'horitzó però que només existeix en la seva imaginació excessivament escalfada.

Seria d'agrair que deixessin d'autoenganyar-se i, sobretot, que deixessin d'enganyar els altres. Tant el procés que ens va dur a l'1 d'octubre del 2017 com els quasi tres anys que l'han seguit han estat un desastre descomunal pel nostre país petit i entranyable i ha estat també un fracàs sense paliatius per als profetes de la independencia, especialment per aquells que la propugnen per la via unilateral. I per si el procés no hagués estat prou dur, com que les desgràcies no venen mai soles, per acabar-ho d'adobar ens cau al damunt la crisi econòmica i sanitària de la covid-19, de conseqüències imprevisibles, i ens deixa encara més baldats del que estàvem (gràcies, senyor Murphy!).

Tot i així, com que s'acosta l'11 de setembre i tenim unes eleccions a la cantonada, els irreductibles a ultrança, incapaços d'acceptar la realitat dels fets, tornen a tocar a sometent i ens volen tornar a engalipar amb el disc ratllat que hem de continuar lluitant per la independència miraculosa que ho arreglarà tot. L'expresident Puigdemont apel·la a una «estratègia conjunta» per reprendre el procés que «amb el temps necessari» (?) servirà per aconseguir «el reconeixement internacional de la república catalana». Per arribar a aquesta situació paradisíaca que ens vol vendre sense cap garantia, afirma que «l'única via transitable realista» i que, segons ell, «no genera falses il·lusions» és la gestió d'una «confrontació intel·ligent amb l'Estat». Per la seva banda, el president Torra rebla el clau i diu que «caldrà arriscar» (encara més?) i «desobeir lleis injustes». Unes lleis, per cert, que no deu saber que ens hem donat nosaltres mateixos, el poble sobirà. Tot plegat, d'embolica que fa fort!

Perseverants en l'error, doncs, baladregen i persisteixen en seguir perjudicant la societat catalana d'avui i malauradament també la de demà per unes quantes generacions. Sincerament, vist el que hem vist, no ens els podem creure de cap manera. Està clar que no hi haurà república catalana ni reconeixement internacional que l'avali. Aquests discursos d'un patriotisme tronat i malentès i aquesta actitud pancatalanista ja ens han fet massa mal.

Ara que, més d'hora que tard, hi tornarà a haver eleccions al parlament, convé tenir ben present que amb la nostra participació i el nostre vot tenim l'oportunitat real de capgirar l'equilibri de forces de l'hemicicle que faci possible el canvi de rumb que Catalunya necessita com el pa que menja. Ens convé un Parlament no dominat per una majoria monolítica de grups que malden obsessivament per la independència. Ens cal un Parlament plural i divers que ens faci avançar amb la cohesió d'un poble unit en la diversitat. Aquest és l'únic camí de futur. El camí genuïnament català. El camí del diàleg, la negociació i el pacte. Un camí d'il·lusió i esperança allunyat de somnis megalòmans i insolidaris. Sense maximalismes, amb els peus ben afermats a terra i pensant en la felicitat i el benestar de tota la gent que viu i treballa avui a Catalunya així com de la que ho farà també d'aquí uns anys.