Des de feia mesos a la tauleta de nit reposava el llibre El encargo de l'advocat Javier Melero, un relat de la seva experiència com a defensor dels exconsellers Joaquim Forn i Meritxell Borràs en el judici del procés. Per fas et per nefas la lectura va ser postergada fins que fa pocs dies vaig decidir a posar fill a l'agulla.

En plena canícula, la narració es fa interminable i no sols pels aspectes jurídics exposats amb pretensió didàctica, sinó per les digressions allunyades del tema principal.

En efecte, d'una banda, la tendència narcisista de l'autor expressa l'exaltació de les qualitats d'un experimentat penalista. De tota la plèiade d'advocats, s'eleva per damunt dels altres com un recordatori del lema Citius, altius, fortius (més ràpid, més alt, més fort) en uns imaginaris jocs olímpics celebrats a la sala de vistes del Tribunal Suprem.

A la recerca de la preeminència, el text està farcit de citacions de filòsofs ( Spinoza, Cioran, Renan...) fruit d'una erudició difícil de digerir i que invita a la somnolència.

D'altra banda, les passejades a la recerca de restaurants per dinar i sopar o de cocteleries per degustar una darrera copa (Gimlet a Barcelona i Richelieu a Madrid), formen part del tarannà d'un home de món petulant i sibarita que li encanta presumir d'una cultura enciclopèdica, de ser galant envers les senyores de bon veure i de l'atracció pels plaers del menjar i del beure.

De fet, el lletrat actua com un il·lustrat que vol il·luminar la humanitat amb les llums de la raó. Amb aquesta intenció, passa revista, amb ironia i sarcasme, a jutges, fiscals, encausats, advocats, polítics, periodistes i tota mena d'homínids.

Així, en una de les referències a Puigdemont, l'advocat afirma amb sornegueria: «Segur que és un paio llest però massa preocupat per la seva reputació per ser-ho de debò».

Paga la pena ressenyar les normes que aconsella l'advocat en la declaració del client durant l'interrogatori: no contestar preguntes que no t'han fet; no donar detalls que no t'han demanat i no oblidar que els papers diuen el que diuen. De caixó, vaja!

Ah! Sí. Oblidava que hi ha un seguiment de les 52 sessions del judici fins que el 12 de juny de 2019, Manuel Marchena va pronunciar el «queda vist per a sentència».

Però no ens enganyem. El protagonista és Javier Melero que, embolcallat amb la toga, pretenia mantenir una posició política equidistant sense aconseguir-ho.

D'aquí es desprèn el seu argument, que no agradarà als independentistes: «El Govern no va complir amb la seva pròpia declaració d'independència; per tant, raó de més per concloure que no hi va haver rebel·lió».

I després de complir l'encàrrec, l'advocat va publicar un llibre. Punt i final.