El desordre ens tanca, ens envolta, ens afligeix com a aquests solters que no fan el llit ni freguen els atuells ni planxen la roba. Trec el cap a la vida a través de la premsa, de la ràdio o la tele i m'ataca la impressió que, bé sigui pel virus, bé per la política, bé per una combinació diabòlica de virus i política, tenim la casa de cap per avall. La prefectura de l'Estat, en qüestió; la coalició governant, a la corda fluixa; l'oposició, curta de vista; l'economia, mig morta; la pneumònia atípica, en marxa. Cal ser un tità per afrontar aquest panorama, doncs pitjor seria acostumar-se a viure en ell, com vidus incapaços.
Per on començar, pels atuells que s'amunteguen a la pica, pel dormitori, per la cambra de bany? A la nevera hi ha formatges amb floridura, fruites podrides, macarrons erts... Portarà una tarda buidar-la, ficar tota aquesta descomposició en bosses, traslladar-les al contenidor i netejar les parets de l'electrodomèstic. Només pensar-ho esgota. Al final, ho ajornes per demà i t'asseus al sofà a llegir una novel·la. Estan els nostres dirigents llegint una novel·la en comptes d'estudiar la manera d'emprendre la tardor? No ho sé, però la imatge, per exemple, de La Zarzuela, residència de l'ex-cap de l'Estat, amb un cos de guàrdia sense res a guardar em ve una i altra vegada al cap com a metàfora del buit existencial que ens habita. Som un país buidat, potser un continent buidat, buit.
Tots els telenotícies són el mateix telenotícies, totes les tertúlies són la mateixa tertúlia, cada tarda són la mateixa tarda. Totes les residències de gent gran són la mateixa residència de gent gran. Totes les morts són la mateixa mort. Potser es produeixin naixements, però ningú dona compte d'ells. Hi ha una atmosfera com de tanatori. Sembla que ningú neix, que només l'acabament recorre els nostres carrers, les nostres places, els nostres domicilis. Hi ha parts, com no, segur que n'hi ha, però no surten a la premsa ni a Twitter ni a Facebook. Instal·lats en una mena de crepuscle existencial, foradats per la malenconia i la desesperança, només ens falta relliscar a la banyera i quedar-nos aquí tres o quatre mesos, potser tres o quatre anys, fins que un veí percebi la mala olor. Lamento la tristesa.
