La crisi provocada per la covid-19 ha paralitzat (si més no temporalment) el turisme de masses. La causa ha estat la pandèmia i no (com alguns pretenen) les declaracions o informacions que apareixen als diaris, ni les quarantenes establertes per altres països, ni tant sols les decisions polítiques equivocades. El turisme està de genolls davant de la covid-19: punt i ratlla. Òbviament, el dany econòmic és enorme doncs el turisme ens donava de menjar i cap persona assenyada pot dubtar que trigarem en recuperar-nos. Cal dir-ho ben alt i clar: el turisme massiu no recuperarà la seva capacitat invasora fins que la covid-19 deixi de ser una amenaça.

Dit això, també cal dir amb tota la claredat i contundència que calgui: el model turístic que fins ara ens ha donat de menjar, ens està matant a poc a poc. El turisme de masses depreda i destrueix imparablement, territori, paisatge, flora, fauna, aigües i recursos de tots tipus. Tots hem vist l'impacte destructor del turisme a escala local i en la natura. És a dir, hem constatat que allò que ens aporta riquesa també destrueix el nostre patrimoni natural i de retruc la cultura i la nostra identitat.

La gran paradoxa és que el turisme destrueix precisament el que ens atreia: l'autenticitat, la singularitat, la bellesa dels llocs que volem gaudir. Hem vist pobles i ciutats històriques convertides en parcs temàtics. Paratges idíl·lics, engolits per edificis que violen totes les lleis de l'estètica i l'ètica. Aigües brutes, soroll, vandalisme i muntanyes de residus que ens costa una fortuna gestionar i fer-los desaparèixer de la vista. Com tota activitat humana, un excés d'activitat i freqüentació del territori aboca irreversiblement a una destrucció progressiva dels elements paisatgístics i naturals que havien estat l'origen de l'atractiu turístic, font de negoci i desenvolupament econòmic.

Però parlant d'economia, és fonamental no incórrer en l'anomenada «deseconomia», que econòmicament vol dir l'augment de costos pels mateixos productes o serveis i per tant la reducció del benefici i del capital natural, financer, social i construït (infraestructures i edificis). En opinió de molts experts, el nostre model turístic ha entrat en una fase progressiva de «deseconomia». Cada cop hi ha menys beneficis financers i socials, a l'hora que el gran valor origen de l'atractiu pels turistes i essència de la nostra personalitat disminueix ràpidament. Ha arribat l'hora que economistes, polítics, biòlegs, tecnòlegs i gestors s'impliquin i col·laborin per calcular, explicar i aplicar la transcendència social del capital natural i el que cal fer perquè el nostre turisme no sigui destructiu (o potser millor dit: autodestructiu).

Què volem fer a partir d'ara? Volem recuperar el turisme devastador, quan la covid-19 ens ho permeti? Volem continuar formant titulats universitaris que acabin sent esclaus del turisme destructor? Francament, crec que ens hauríem de negar tots plegats. Caldrà un esforç gegantí i un gran sacrifici a llarg termini i per part de tots. Si no ho fem ara, que la sequera ens empeny, quan torni la festa fàcil i destructora ja no tindrem ni ganes ni esma.