El Tribunal Constitucional ha dictat una recent sentència (núm. 89/2020, de 20 de juliol) que és mereixedora al meu parer d'un article. El seu interès rau en l'anàlisi, breu però clara i contundent, sobre els interessos plurals i diversos que poden existir en el si d'una organització sindical i que aquesta ha de tractar d'agrupar i ordenar per a benefici de tota l'afiliació, d'una banda, i de la població treballadora afectada per una altra, a diferència de les tesis defensades pel jutjat (JCA) i tribunal contenciós-administratiu que van conèixer de conflicte que arribaria a recurs d'empara davant del TC.

El litigi troba el seu origen en seu judicial amb la presentació de demanda per part del sindicat Moviment Assembleari de Treballadors de Sanitat. El JCA va dictar la sentència origen de l'actual conflicte i a diferència del que va passar en una resolució anterior, ara va ser del parer que el sindicat recurrent no gaudia de legitimació activa per impugnar els actes administratius de la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid ja que no existia un interès «exclusivament col·lectiu» que pogués ser defensat pel sindicat, i a més hi havia interessos diversos i contraposats entre el personal, ja que uns eren afectats positivament per aquells actes, mentre que altres no ho eren, de manera que havien de ser aquests últims els que interposessin les corresponents demandes en defensa seus interessos. En el recurs d'apel·lació el sindicat va al·legar, i reiteraria després aquesta tesi en el recurs d'empara, que l'argumentació del JCA era contrària a la consolidada doctrina del TC sobre els interessos de la part sindical per defensar els interessos en joc, i no era rellevant cap manera que pogués haver interessos diversos en la població treballadora afectada, ja que en qualsevol cas, «de prosperar la impugnació un col·lectiu molt important de personal estatutari, inclosos afiliats al sindicat, tindrien almenys una legítima expectativa de poder accedir als llocs d'interins que s'ofertaren, en igualtat de condicions que el personal eventual». Com ja he indicat, el recurs va ser desestimat pel TSJ.

El recurs d'empara va al·legar vulneració dels arts. 24.1 i 28 de la Constitució. S'hauria vulnerat el primer per haver obstaculitzat indegudament l'accés al procés, i això hauria implicat la vulneració el dret fonamental de llibertat sindical en la seva vessant de protecció i defensa dels interessos professionals dels treballadors afectats en el conflicte en joc. En suport d'aquesta tesi, la part recurrent va aportar una consolidada jurisprudència constitucional sobre la funció dels sindicats des de la perspectiva constitucional, requerint concretament perquè puguin accionar en seu judicial que hi hagi un vincle concret entre els seus fins i activitat, i l'objecte del debat en el plet de què es tracti, de l'altra, i sent clar segons el parer de la part recurrent que es donaven aquests requisits i que allò que feia el sindicat era defensar interessos econòmics i professionals de les persones afectades, afiliades o no al sindicat. La seva conclusió era que en negar l'accés al procés, tant el JCA com el TSJ s'havia realitzat «una interpretació dels requisits processals (i, en concret, del concepte d'interès legítim) excessivament rigorista i desproporcionada, lesionant així el dret de l'organització sindical recurrent a la tutela judicial efectiva en relació amb la llibertat sindical (art. 24.1 i 28.1 CE)». És molt important destacar que el Ministeri Fiscal va sol·licitar l'estimació del recurs d'empara, posant de manifest que les regles fixades per a la participació en el procés selectiu configuraven en realitat «una mena de sistema d'accés restringit, sense justificació emparada en una situació excepcional, com va considerar la STC 86/2016». Per al ministeri fiscal existia una relació o vinculació específica amb l'objecte del procés «ja que el sindicat estava directament relacionat amb els treballadors o empleats sanitaris afectats, i als quals vincula els seus fins i activitats, així com amb els col·lectius constituïts per tots aquells que s'han vist marginats del seu accés a l'ocupació pública en aquest procés de selecció», i a més que la seva actuació processal no obstaculitzava cap manera el dret de cada treballador interessat per efectuar individualment la seva reclamació.

Està en joc, novament, així ho manifesta d'entrada la sentència, «la qüestió de la legitimació dels sindicats davant la jurisdicció contenciosa administrativa», sobre la qual el TC ja s'ha pronunciat en diverses ocasions i que ara sintetitzarà la seva doctrina, previ recordatori de la seva doctrina, també general, que si bé «l'apreciació de quan concorre un interès legítim habilitant de la legitimació processal, i per tant legitimació activa per recórrer en via contenciosa administrativa, és, en principi, qüestió de legalitat ordinària que és competència dels òrgans judicials ex art. 117.3 CE», la interpretació que han d'efectuar aquests ha de ser el més favorable possible a l'accés al procés. Les idees eix d'aquesta doctrina són les següents: a) Reconeixement abstracte o general de la legitimació dels sindicats per impugnar davant els òrgans de l'ordre jurisdiccional contenciós-administratiu decisions que afectin els treballadors, funcionaris públics i personal estatutari. b) Vincle o connexió entre l'organització que acciona i la pretensió exercitada. Hi ha d'haver un vincle especial i concret entre aquest sindicat (els seus fins, la seva activitat, etc.) i l'objecte del debat en el plet de què es tracti, vincle o nexe «que haurà de ponderar en cada cas i que es plasma en la noció d'interès professional o econòmic, traduïble en un avantatge o benefici cert, qualificat i específic derivat de l'eventual estimació de el recurs entaulat».

I he deixat per al final, ni de bon tros perquè no tingui rellevància, tot el contrari, la reflexió jurídica de TC, que al mateix temps té un innegable contingut social, sobre els «interessos plurals i diversos» que pot i ha de defensar un sindicat en la seva actuació i sempre tenint com a nord la defensa de tot el col·lectiu afectat per un conflicte. Perquè, acceptar que només és possible que el sindicat intervingui, processalment parlant, quan hi hagi uniformitat en els interessos en joc dels treballadors afectats equivaldria, així ho manifesta de forma clara i contundent la Sala, «a negar al sindicat una tendència a la representació, uniformitzant i, fins i tot, objectivant de manera única i homogènia la consideració de l'interès dels treballadors tutelable per les seves organitzacions, fins al punt de contradir i obstruir la lògica de la pluralitat sindical. I suposaria a més, ara des del prisma argumental emprat per les resolucions recorregudes, obstaculitzar i suprimir la dimensió sindical de l'acció judicial per a la defensa dels interessos que són propis d'aquestes organitzacions representatives».