Quan mor algú popular, algú que no coneixies però valoraves i admiraves per la seva feina, et sents estrany. D'una banda, el dol és curt i de menys intensitat en relació amb els que experimentes per les persones que estimaves o com a mínim havies conegut, però al mateix temps hi ha una part de tu que es consterna quan el tornes a veure fent el que feia. Aquest sentiment és particularment tangible amb les actriu i els actors, i encara més quan moren a edats massa matineres. Això és el que m'ha passat aquests dies amb Chadwick Boseman, a qui un càncer de còlon va treure la vida amb només 43 anys. Per descomptat que no coneixia aquest actor personalment, ni tan sols tenia una gran consciència d'ell abans que es convertís en l'encarnació cinematogràfica de Pantera Negra, però la seva desaparició em va deixar desolat. Teníem gairebé la mateixa edat i és una dada fonamental, perquè veure fondre's els de la teva generació et recorda que no ets indestructible i aquest macabre atzar et poc acabar tocant a tu. Però sobretot colpeix pensar que els teus (súper)herois també són fràgils i que, de la mateixa manera que t'identifiques amb ells a la pantalla, empatitzes amb les seves desgràcies quan s'obren els llums de la sala i penses en els intèrprets que els han fet possibles. Chadwick Boseman no només va interpretar molt bé un dels meus personatges preferits del còmic, sinó que va saber convertir-lo en un símbol social per la tolerància i contra el racisme. És per aquest motiu que la pel·lícula i el seu actor eren, són i seran Història del Cinema, perquè més enllà de la seva pertinença a un univers en expansió i tenir un referent en forma de vinyeta, van saber erigir-se en l'ànima d'una reivindicació que convé fer sistèmica i ens interpel·la a totes i a tots per igual. Boseman es va transfigurar en el personatge i el projectava a les seves aparicions públiques perquè era molt conscient de fins a quin punt era necessari fer-lo transversal. L'enyorarem no només perquè era un bon i compromès actor, sinó perquè va saber captar l'essència d'una icona i el seu poder per canviar les coses. Serveixi, a tall d'exemple, la seva breu aparició a les escenes finals d'Avengers: Endgame: una simple mirada al Capità Amèrica, ferit i esgotat davant d'una amenaça que podria destruir-nos col·lectivament, servia per resumir que, fins i tot en els moments més foscos, hi ha esperança. Descansi en pau.
