La publicació d'un sondeig relatiu a les properes eleccions al Parlament de Catalunya per part de La Vanguardia, seguit d'una anàlisi molt aprofundida sobre la voluntat majoritària dels catalans respecte de l'Estat, més avenços editorials sobre el pensament de Carles Puigdemont i d' Oriol Junqueras, han posat sobre la taula de l'actualitat política matèries com ara: 1) Que ERC guanya distància respecte de JxCat i es perfila, una vegada més, com a potencial vencedora; 2) Que, posats a triar, una majoria ampla dels catalans (el 65%) aposta per un pacte amb l'Estat i renuncia a la confrontació amb el mateix que entén inútil; 3) Que l'independentisme s'esberla i apareixen dos fronts perfectament distingibles, el pragmàtic, personalitzat per ERC, que, sense renunciar a un referèndum acordat amb l'Estat sobre si Catalunya segueix a Espanya o se'n va d'Espanya, i l'idealista o somiatruites que prefereix seguir en peu de guerra contra l'Estat i, per tant, omplir presons a l'espera que la Unió Europea canviï de parer. La CUP? A l'estratosfera que acull els neopijos.
Mentre Pedro Sánchez es disposa a convocar novament la taula de negociació entre governs sense agenda temàtica prèviament acordada, el vicari Quim Torra exigeix que el primer punt de l'ordre del dia sigui el reconeixement del dret d'autodeterminació de Catalunya, seguint les instruccions del seu amo, en Puigdemont, que ara parla de «confrontació intel·ligent» amb l'Estat, la qual cosa endemés de ser un oxímoron, és confessió de part que les coses no es feren bé aviat farà tres anys i que els resultats aconseguits han estat zero, com ha remarcat el president José Montilla. La resposta més clarificadora respecte d'aquesta aposta ha vingut de l'antic conseller Andreu Mas-Colell: «A mi em sembla que, conscientment o inconscientment, el que el discurs intransigent pretén és afermar la lleialtat del votant més independentista, però compte, aquest és el mateix votant que es va sentir enganyat amb la DUI (però no ens deien que estaven preparats?- es pregunta). No ho podem repetir. A aquest votant, patriota fins al moll de l'os, cal respectar-lo, dir-li la veritat i parlar-li clar. No se'l pot tractar amb el·lipsis i sobreentesos». Més clar, l'aigua.
En conseqüència, l'independentisme ens porta, tres anys després del delicte de sedició, a un cruïlla: O bé optar per mantenir una confrontació amb l'Estat que cap rèdit ha donat a Catalunya (Puigdemont, Torra, JxCat) o bé «prioritzar l'acció de govern davant la conflictivitat simbòlica» (Junqueras, Rovira, ERC), segons l'avenç del llibre Tornarem a vèncer fet per Diari de Girona. En altres paraules: Estem disposats -ens interroguen els republicans- a seguir anant d'eslògan en eslògan fins a la derrota final (proposta del noi d'Amer) o, alternativament, sense renunciar als principis, estem disposats a asseure'ns, dialogar, negociar i obtenir avenços en l'autogovern (de l'abstracte Madrid) i fer via des del possibilisme (proposta de Junqueras)? Vet aquí com ha esclat la pregonada unitat independentista.
Si bé és cert que la situació excepcional que es va obrir (i donar) quan l'0ctubre de 2017 encara no s'ha tancat, no és del tot cert que hagi de ser l'Estat en solitari qui resolgui la relació Catalunya-Espanya, com nombrosos articulistes barcelonins diuen sota la influència nefasta per partidària del discurs independentista, que cap peix ha portat al cistell però sí molts maldecaps, a més de trencar en dos la societat catalana per la via intransigent de la identitat. És hora que el govern de Catalunya posi sobre la taula potencials sortides del conflicte polític. Que sigui responsable i que es mulli. Que sigui útil al país.
El vicari Torra, titella descarat d'en Puigdemont, només hi posa una carta, el referèndum unilateral proindependència. La resposta serà l'adverbi «no», ara reforçat per la jurisprudència creada pel Tribunal Suprem. La pregunta conseqüent és quina o quines cartes -sortides pactades- hi posarà ERC. Què s'hi aposten que cap? Seguirà tirant del diccionari, com sempre, atès que quan hi ha mar de fons, però també peix a cobrar, cap pescador llença les arts, per por a perdre-les. Espera que arribi el bon temps, que, traduït, vol dir guanyar la presidència de la Generalitat. Pels independentistes pactistes o irredempts, els votants són uns tontos útils que han de ser enganyats per la gestualitat i el llenguatge deshonest. Així estem i així anem.
