Un bon i vell amic, empordanès de soca rel, nascut a la Costa Brava i bon coneixedor dels indrets de la província de Girona, em comentava l'altre dia que enyorava temps passats, quan cada poblet tenia els seus racons per passar-hi una estona sens forasters ni visitants invasors.
Aquests llocs es guardaven en secret, com fan els boletaires amb les clapes de bolets, que les aprofita només la gent de lloc doncs si es fa accessible als inacabables forasters, desapareixen per sempre més.
L'obsessió turística que abans de la covid-19 permetia que per un grapat d'euros es prenien avions amb destinació a ciutats distants i exòtiques per passar-hi dos o tres dies. Ara aquest comportament ja no és tan fàcil de satisfer, però els addictes al turisme ràpid i de grans distàncies, impulsats per la falera de conèixer llocs nous i diferents, estan envaint la natura i els indrets propers que abans de la covid-19 estaven oblidats i es mantenien intactes.
La covid-19 ha paralitzat (si més no temporalment) el turisme de masses. Però l'addicció al turisme que implica fer milers de quilòmetres en pocs dies, fer centenars de fotografies, comprar souvenirs i degustar la suposada cuina local abans de tornar ràpidament a casa, exigeix una droga alternativa. Pirineu, pobles petits, llocs entranyables amb pocs visitants que passen setmanes o mesos, ara són envaïts pels que han de satisfer l'addició al turisme de masses, de manera precipitada, superficial i malbaratadora de recursos. Tots hem vist i veiem l'impacte destructor d'aquest tipus de turisme. Hem constatat que allò que ens aporta benefici econòmic immediat, alhora també destrueix el nostre patrimoni natural i de retruc la cultura i la nostra identitat.
La gran paradoxa és que aquest tipus de turisme destrueix precisament el que ens atreia: la bellesa dels llocs preservats, l'autenticitat, la singularitat. Hem vist pobles i ciutats històriques convertides en parcs temàtics. Paratges idíl·lics, engolits per edificis que violen totes les lleis de l'estètica i l'ètica. Aigües brutes, soroll, vandalisme i muntanyes de residus que ens costa una fortuna gestionar i fer-los desaparèixer de la vista.
Què cal fer perquè el nostre turisme no sigui destructiu? Què cal fer per parar la devastació de les nostres platges, litorals, paratges idíl·lics que evoquen temps passats i que són el rerefons de la nostra identitat, del nostre llenguatge i de la nostra història?
Què volem fer a partir d'ara? Volem recuperar el turisme devastador, quan la covid-19 ens ho permeti? Seria fantàstic que els tècnics, experts, professionals i autoritats dels pobles que encara són idíl·lics, salvaguardessin aquets valors naturals i culturals. Que protegissin els seus habitants de les visites curtes, intempestives, invasores, sorolloses i contaminants que malmeten precisament aquells atractius que ens sedueixen. Realment ens calen aquests visitants que amb el parany de deixar uns dinerets destrueixen el paratge, la tranquil·litat i la identitat de llocs que durant segles han estat bastions del nostre atractiu i reconegut patrimoni? Crec que no.
El meu amic, i jo també, creiem que a l'entrada de les petites i darreres joies naturals que encara són alguns poblets, caldria posar rètols amb l'enunciat: gràcies per no venir.
