Enric Juliana és un dels millors comentaristes polítics, liberal-reformistes de l'Estat. És un autor que, a banda de fer cada dia les seves brillants anàlisis a La Vanguardia, participa sovint en diverses tertúlies, tant a la ràdio com a la TV.

Malgrat que, com veiem, és un home ocupat, encara ha sabut trobar temps per escriure un voluminós assaig, una crònica històrica sobre el franquisme i els seus opositors, molt ben construïda i documentada, en el seu clàssic estil literari, moderat i respectuós de les idees dels altres. En aquest cas, el periodista badaloní, un profund observador de la psicologia humana i dels entorns socials ciutadans, ha fet un treball magnífic en el seu darrer llibre Aquí no hem vingut a estudiar. Juliana parteix de la biografia de Manuel Moreno Mauricio, un urcità emigrat a Badalona a les acaballes dels anys vint, que va combatre el feixisme, primer com a soldat i després com a guerriller, exiliant-se posteriorment, a França, els EUA i els Estats Units Mexicans. Militant comunista, el partit el va fer tornar a l'interior els anys més durs de la dictadura, per tal que vertebrés l'organització i la lluita clandestina.

Abans d'escriure aquest llibre, Juliana ha llegit correspondència de l'època i ha regirat arxius, s'ha documentat a fons, entrevistant un munt de vells lluitadors que s'hagueren d'expatriar després de la guerra civil. Tots els militants comunistes que tornaren al país durant la dictadura foren descoberts, empresonats i torturats pel règim. En el cas de Moreno, foren 17 anys els que passà en un penal de Burgos, un presidi fred i inhòspit, on compartí condemna amb reclusos famosos com ara Ormazábal, Comorera o Julián Grimau.

I com fa Gregorio Morán a Miseria, grandeza y agonía del PCE (1939-1985), Juliana, més realista i diplomàtic i sense ideologia militant, ni esperit utòpic i social, relata la contrahistòria dels ideals, dogmatismes, antinòmies i crueltats dels comunistes hispànics, molt bel·ligerants, però sovint manipulats per un comitè central molt burocratitzat i, sobretot, fidel a Moscou.

Juliana, un fervent partidari del capitalisme euroamericà, en el fons pensa que els comunistes empresonats pel franquisme varen ser uns idealistes ingenus, protomàrtirs de la fe socialista. Al final del llibre fa una irònica reflexió sobre els «catalaneros» del procés, als quals tracta també com uns ingenus arrauxats, manipulats pels hereus del pujolisme. Considera que, amb la seva actitud, han ajudat a neutralitzar els sectors més espanyolistes del mític PSUC. Juliana creu que també els han enganyat, embarcant-los en una fantasia insurreccional per aconseguir una nova Andorra catalana que, al capdavall, tampoc ha pogut ser.

El final dels vells comunistes i dels combatius independentistes ha acabat assemblant-se, atès que ambdós moviments han acabat amb els seus líders més destacats tancats a les masmorres del règim.

I malgrat que Juliana té una evident empatia amb els vells màrtirs que varen combatre el franquisme, vol deixar ben clar que ni és un marxista emboscat, ni tan sols un company de viatge dels comunistes. És per això que, el director adjunt de La Vanguardia, es cobreix posant un contrapunt als revolucionaris socialistes, fent una glosa de Joan Sardà Dexeus, un notable economista que després d'haver treballat amb Tarradellas a la Generalitat s'exilià a Veneçuela fins que, a finals dels anys 50, fou reclamat pels tecnòcrates de l'Opus Dei, que li facilitaren el retorn a la pàtria i el convertiren en el principal inspirador del pla nacional d'estabilització econòmica.

Amb aquest pla, el franquisme es rentà la cara, desbancà els falangistes, bandejà els elements partidaris de les forces de l'eix i els autarques nacionalpopulistes, llançant-se incondicionalment en braços del nou amic americà.

No deixa de ser curiós que Juliana, nascut en el si d'una família treballadora de la proletària Badalona, no tingui vel·leïtats esquerranes i més aviat es consideri un desclassat que lloa burgesos liberals, com ara Sardà Dexeus o Robert Kaplan.

Juliana admira els grans estats nació imperials com ara Àustria, Hongria, França, Anglaterra i sobretot els EUA. Les seves posicions moderades i la seva actitud submisa amb els que manen ha permès que La Vanguardia el deixés progressar professionalment i que, amb els anys, s'hagi convertit en un analista de referència.

Malgrat l'enorme distància ideològica que ens separa, he de dir que el tinc com un dels meus periodistes de capçalera i, fins i tot, col·lecciono alguns dels seus articles antològics, com un que va publicar no fa gaire parlant del quarantè aniversari dels pactes de La Moncloa, beneïts per Santiago Carrillo.

Juliana tot sovint, i de forma sibil·lina, va colant les seves tesis pactistes neomoncloistes. Fa més de tres anys (11/06/17) ja va dir que hi hauria uns altres acords. Amics lectors, per no acabar seduït per aquest encantador de serps, propagandista ocult dels liberals, reformistes burgesos catalans, com foren Vicens Vives i Sardà Dexeus, he de dir que malgrat que no negaré que Aquí no hem vingut a estudiar és un bon llibre, penso que no cal fer-ne un panegíric com han fet Amat, López Burniol o Antoni Puigvert, companys de diari, sinó que, més aviat, vull reivindicar la figura de Gregorio Morán, un afamat esquerrà anticatalanista que va ser apartat de la nau capitana dels Godó, en considerar que els seus articles eren massa crítics, sarcàstics i desmitificadors.

Clouré l'escrit, ara sí, amb una frase del llibre que subscric plenament: «...ens passegem per Badalona, pels carrers que es va trobar Moreno Mauricio quan va sortir de la presó i ens adonem que les sirenes ja no sonen a les 6 del matí, perquè ara ja no hi ha indústries, totes han fugit a la Xina, la fàbrica total del planeta». Si pensem què ha passat amb els Químics, la Torras, la Grober... ens adonarem que aquesta reflexió la podríem aplicar també a Girona.