21 de setembre de 2020
21.09.2020
Diari de Girona

La religió no és un simple sentiment

21.09.2020 | 06:00
La religió no és un simple sentiment

Penses així per la teva ideologia cristiana», m'ha dit un amic, només per haver-me mostrat optimista de cara al futur. Per a un creient, la història, com deia el cardenal Martini, ha estat vista sempre com un camí vers una meta fora de la història mateixa i no pas immanent a ella. Com fer-li entendre que el cristianisme no és cap ideologia? Un altre amic, un dissabte al vespre, em diu: «Tu, ara, aniràs a Missa i jo me n'aniré al Camp Nou a veure el Barça. Tothom té els sentiments que té». Es pensava que a celebrar l'Eucaristia m'hi anava a... divertir? Com fer-li entendre que la religió no és reductible a un simple sentiment? Algú pot reduir l'amor a un simple sentiment? Qui ho faci, si prescindeix de l'adhesió confiada i voluntària, ja ha begut oli.

Una ideologia és un conjunt d'idees sobre un sistema (econòmic, social, polític...) que pretén la seva conservació, la seva transformació –violenta o pacífica– o la restauració del sistema prèviament existent. Les religions no són conjunts d'idees; són adhesions personals a causa d'unes determinades creences. Suposen transcendència, i, en la cristiana, la confiança d'acceptar el Déu que ens ha revelat Jesús: creure en ell és no morir mai (Jo 1,12; 10,10; 12,25). És una qüestió de vida o mort; en cap ideologia, ningú no se la juga així. Les ideologies (i n'hi ha de polítiques –del conservadorisme al comunisme– i d'altra mena –del feminisme a l'ecologisme–) tenen l'avantatge que permeten comprendre el món en un determinat sentit i la desavantatge de ser sistemes tancats i estàtics que no deixen veure més enllà de les ulleres que pertoquen. Per això s'ha escrit que poden esdevenir més dogmàtiques (proclamadores de veritats absolutes sense admetre rèplica) que les religions. La fe d'algunes religions, especialment de la cristiana, enllà d'un do transcendent, es un fet personal, obert, arriscat, amb constants clarobscurs, un camí que sol dur a comportaments no tabulats com en el cas de les ideologies.

Ara bé, les religions poden convertir-se en ideologies? En alguns moments de la història, quan el cristianisme era «cristiandat» medieval i els papes jerarquies terrenals, potser sí que era una ideologia, si entenem que la funció més freqüent atribuïda a les ideologies seria la d'intentar acabar amb els interessos concrets de les classes dominades mitjançant la generalització positivadora d'interessos indiferenciats i abstractes de tots els membres d'una comunitat a fi d'evitar tensions (el pensament únic avant la lettre). Això es va discutir força fa més de quaranta anys quan Gonzalo Puente Ojea (1924-2017) publicà Historia e ideología (1974) i postulava aquests punts: a) el cristianisme sorgí com un procés revolucionari enfrontat a les estructures hegemòniques de les classes dominants; b) renuncià a la lluita a favor de les classes que el nodrien per sublimar continguts espirituals i escatològics (Pau i els quatre evangelistes en serien els elements estabilitzadors); c) finalment, es constituí en instrument de legitimació de les pròpies estructures de poder, les de les classes dominants de la societat on s'arrelà. Això, des de la perspectiva actual, cau pel seu propi pes. Només cal pensar en la teologia de l'alliberament, que tantes comunitats ha ajudat a sortir de la marginalitat a Sud-amèrica. Però el bo del cas és que Puente Ojea (que fou ambaixador espanyol al Vaticà), des del seu ateisme declarat, concloïa paradoxalment que l'esperança cristiana només podia ancorar-se en una teologia de la revolució tot considerant l'home com a únic possible protagonista de la transformació del món.

Els antropòlegs avui pressuposen una estructura espiritual de l'home. Des de la meva experiència, puc dir que la meva espiritualitat sempre ha estat oberta al Transcendent, l'enllà que sobrepassa els límits de la meva pobra experiència humana. Avui, des de la biologia, es considera que l'ésser humà, a diferència dels primats, disposa d'un cervell (hardware) i una ment (software, entesa com a funció seva) amb unes capacitats que van molt més enllà de les necessitats de supervivència. Transcendència, per a Ramon M. Nogués (a Cervell i transcendència, 2011), és això: «Treure el cap més enllà de les necessitats estrictes»; és un espai («un brodat no necessari en l'ordit mental»), base d'experiències que impregnen la vida humana en unes activitats «de luxe» com la religió, la bellesa, l'ètica, el lleure, el llenguatge...

El TermCat defineix religió així: «Conjunt de creences i pràctiques que vinculen una persona o un grup humà amb el sagrat i que sovint s'identifica amb el món espiritual o el diví». És un fet que entra en el domini de la interioritat humana i, per això, l'experiència religiosa té un aspecte objectiu –la creença o contingut de la fe– acompanyat i amarat d'afeccions subjectives, emocions o sentiments (que, segons Damasio, serien la mentalització de les primeres).  

La tradició catòlica dona preferència als factors cognoscitius i objectius, mentre que la protestant (des del romanticisme de Schleiermacher i el modernisme) dona importància al sentiment i a la intuïció, cosa que ha portat a parlar a R. Roland i a S. Freud –L'avenir d'una il·lusió (1927) i El malestar en la cultura (1929)– de sentiment oceànic, només per posar en solfa una certa sensació psicològica de la religió, la sensació «oceànica» d'infinitud.

Segons els diccionaris especialitzats, sovint, la paraula religió es fa servir de manera intercanviable amb «fe» o «sistema de creences». Tornem, doncs, a la definició del TermCat. Encara que sigui anar contracorrent, malgrat la fe popular s'hagi amarat de sentiments, oripells i folklore en les seves celebracions (des de la Patum de Berga a la Setmana Santa andalusa), la religió, i menys la cristiana, no es pot reduir a cap simple sentiment. La fe, la creença, és una adhesió confiada, una resposta intel·lectual i voluntària a una crida transcendent a partir d'uns continguts considerats revelats. Un cristià, doncs, parteix de la comprensió bíblica de la fe com a resposta humana (Alfaro: Revelación y fe, 1983). La fe emergeix de les preguntes que es pot fer l'home sobre si mateix i sobre les possibilitats de la seva existència i finitud. La naturalesa de l'acte fe té una dimensió confessional-cognitiva perquè és un encontre personal i intransferible. I, per a un cristià, l'aspecte formal de la fe és un creure en el Crist com a revelador de Déu. Altrament la fe és un do caracteritzat per la llibertat, la certesa, l'obscuritat i la raonabilitat (analysis fidei). La fe ni es cap salt al buit, com volia Luter, ni producte de cap raciocini; suposa raó, però la transcendeix. Altrament l'exercici voluntari de la fe, per a un creient, no és cap conseqüència o complement de la mateixa, sinó una dimensió constitutiva, que va molt més enllà de celebrar una victòria del Barça...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook