Ara s'ha tornat mut. El molt honorable Quim Torra, anomenat per Puigdemont, president de la Generalitat sense ser elegit per la ciutadania, ha deixat de parlar. Almenys no ho va fer durant el transcurs de la vista al TS, en què es va limitar a flirtejar de bon ull amb els jutges com una meuca desvalguda. A l'inici del seu luctuós i deplorable manat, xerrava pels colzes sense cap mena de discreció sobre el diví i l'humà. Deia bestieses que la ciutadania no entenia. Ningú era conscient de si les seves paraules eren bajanades, fantasies d'un ximplet, o males interpretacions de les ordres que li dictava el seu amo i senyor des de Bèlgica. Es va considerar, i així ho va dir textualment, un presoner polític com ho va ser, al seu dia, el president Companys. El poble, que és savi i circumspecte, es va adonar que no era ni un polític ni una estratega. La gent va percebre que quan llançava improperis contra els líders d'altres formacions era per guanyar adeptes, promoure la seva figura pública o perquè no descobrissin que era un incapaç.

Torra va ser jutjat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per una altra bajanada. El mòbil, com tothom sap, va ser haver-se negat a retirar del Palau de la Generalitat una pancarta de suport als patriotes empresonats durant la campanya d'investidura. El fiscal considera que va cometre un delicte de desobediència i un altre de denegació d'auxili a l'autoritat. L'única finalitat era inhabilitar-lo. El judici no tenia cap sentit; era una altra bajanada. L'honorable es va limitar a exercitar el dret a la llibertat d'expressió i la Junta Electoral Central no tenia autoritat ni capacitat jurídica per sancionar-lo. El resultat va ser una condemna d'un any i mig d'inhabilitació.

La resposta del president de la Generalitat no es va fer esperar. Afirmacions més o menys irreflexives, exclamacions de disgust, queixes arbitràries. Torra va deixar anar bajanades a dojo a excepció de quan va dir que la justícia només era lenta quan s'instruïen procediments normals, però si la qüestió era política, el jutge actuava amb una celeritat inusitada. Per una vegada Torra no va dir cap ximpleria. Va pronunciar una veritat com un temple. El seu advocat defensor, Gonzalo Boye, a l'acte de la vista del recurs de cassació formulat per ell, va posar sobre la taula les moltes irregularitats processals que posaven en dubte la imparcialitat del Tribunal. Torra, convençut que el judici de la pancarta era afí al del procés, va advertir al Govern central que una sentència contra ell reiniciaria el procés d'independència. Convençut de la seva pròpia vàlua, va ratificar el «no» a Pedro Sánchez. La resta, com «el retorn de Suárez a Pedralbes», «ho tornarem a fer», «desobediència civil», «vaga general indefinida», etcètera, van ser paraules buides, fora de lloc, desavinents amb la COVID-19, encara que molts les comparteixen.

Els assessors d'en Pedro Sánchez es van equivocar aconsellant al fiscal general de l'Estat que presentés una querella contra Quim Torra per un acte lícit i en cap cas delictiu. Una altra bajanada. Molts ciutadans reticents a la política de l'honorable es van posar a favor seu i van sortir al carrer. Perquè, malgrat tot, xerraire o mut, Torra, president del Govern de Catalunya, és el primer mandatari d'aquest país, el qual gaudeix dels mateixos drets i atribucions que el seu homòleg espanyol. El poble català, conscient de les falòrnies judicials d'aquests esclaus de l'executiu espanyol, va verificar una vegada més que els nostres polítics no desitgen la independència. És el poble el que, cansat ja de ser súbdit d'Espanya, vol formar part d'una república popular, lliure i independent.

Ara, el recurs de cassació sobre la inhabilitació de Torra ha quedat vist per a sentència. Els magistrats del Suprem, els fiscals, Boye i el mateix Torra, saben que el cas ja ha estat resolt pel Tribunal Europeu de Drets Humans, ja que, segons ha declarat, «cap òrgan administratiu pot atribuir-se caràcter de superioritat sobre la presidència del poder executiu. La seva «criminalització» suposaria una interpretació antidemocràtica del Codi Penal, i infringiria preceptes constitucionals i drets fonamentals protegits pels tractats internacionals». Malgrat això, Torra fomenta entre els seus simpatitzants i alguns independentistes intransigents, que serà inhabilitat pel Suprem, ja que és el mateix tribunal que va condemnar els patriotes catalans. Ho fa per guanyar popularitat, prestigi, reputació i domini moral.

No crec que el Suprem afranqueixi el terreny de la prevaricació, incomplint la doctrina dels tribunals superiors europeus. La seva decisió seria revocada pel Tribunal d'Estrasburg, amb la vergonya pública que això comportaria per la justícia espanyola i amb les conseqüències econòmiques pel peculi l'Estat. A més seria la pitjor bajanada d'aquest sainet o, si ho prefereixen, esperpent sense cap ni peus. Però suposo que Torra ho espera amb candeletes.