Decidits a revolucionar tots els principis del sistema, els ocupes han començat a cobrar lloguer a altres okupes. Té la seva lògica. Alguns dels anarquistes d'abans sostenien que la propietat és un robatori; però cal admetre que res deien a propòsit de l'arrendament.
Això que un ocupa sigui alhora inquilí podria semblar una contradicció entre els termes, però en realitat es tracta d'una de les moltes peculiaritats d'aquest país. La passió dels espanyols per l'habitatge -que tan bé va descriure Marco Ferreri en la seva pel·lícula El pisito- no distingeix entre ideologies. Si els conservadors atorguen caràcter sagrat a la propietat, no és molt diferent del que passa amb els progressistes més acalorats.
Tant és així que aquí va triomfar no fa gaire un moviment d'ordre hipotecari com el del 15-M, que aviat s'organitzaria en partit polític d'èxit (ara minvant) sota el nom de Podem, que també tenia la seva branca ocupa. El seu principal reclam, en tot cas, era la condonació de les hipoteques, la dació del pis en pagament quan no es pogués fer front als terminis i altres qüestions més o menys ordinàries de corretatge immobiliari.
Els seus líders estaven tan obsessionats amb el dret constitucional a la possessió d'un habitatge que, fins i tot abans d'arribar al poder, es van llançar a la compra de xalets d'alt standing. Contra el que ara els retreuen els seus adversaris, allò va ser un exercici de coherència. Predicaven amb l'exemple. Es tracta en realitat d'un avanç en la tradició. La política, que Aristòtil va definir com l'art del possible, va passar a ser a Espanya l'art de fer-se un xalet. Qualsevol ministre, alcalde o regidor d'Urbanisme despullat de prejudicis podia acumular un capitalet durant la recent era daurada de la construcció: i l'habitual era que l'invertís en el xalet, símbol de l'èxit.
Més convencionals, els prohoms de la nova política es limiten a demanar una hipoteca en bones condicions un cop assegurat el sou públic, de manera que alguna cosa anem avançant. Costar, li segueixen costant diners al contribuent; però almenys no fiquen la mà on no han de fer-ho.
Molt més imaginatius i fins i tot revolucionaris, els ocupes d'ara estan filant encara més prim en establir el cobrament d'un lloguer per un bé que no els pertany.
Lucrar-se d'una propietat, mitjançant el seu arrendament, és un clar acte de cobdícia burgesa; però el realment meritori és treure-li diners a un immoble que ni tan sols és de l'improvisat inquilí. Això exigeix manyes d'il·lusionista i, evidentment, transgredeix totes les normes del comerç immobiliari. Fàcil és deduir d'això que el cobrament de lloguer als col·legues de l'edifici okupat constitueix un obert acte de rebel·lia contra el sistema.
Sempre hi haurà qui pensi que la figura de l'amo ocupa i la de l'inquilí ocupant és una aportació molt notable dels antisistema espanyols a la vella picaresca de tota la vida; però no hi ha perquè malpensar. Potser els ocupes estiguin inventant, sense advertir-ho, el socialcapitalisme del segle XXI.
