24 de setembre de 2020
24.09.2020
Diari de Girona

La cultura, camp de batalla

23.09.2020 | 23:36
La cultura, camp de batalla

La indústria cultural (IC) comprèn l'edició de llibres, la producció de material sonor (en discos, cassets, CD, internet), la producció d'imatges (cinema, vídeo, DVD), la premsa escrita, la digital, la de xarxes i l'emissió de programes de ràdio i televisió. Fins i tot altres esdeveniments culturals efímers com el teatre o els concerts es converteixen en mercaderies culturals. Aquesta indústria, que es mou entre les finalitats de la formació i l'entreteniment, necessita la creativitat, però també una necessària inversió de capitals i un procés de divisió de la feina, amb l'aparició de noves professions vinculades. Una repassada dels màsters actuals o d'algunes especialitzacions de formació professional ens deixarien astorats de les novetats.

Ara bé, les diverses fases, des de la creació fins al consum dels productes de l'IC, són molt irregulars quant a solidesa o precarietat dels llocs de treball, i quant a l'esquema productiu: creació o acció individual, o col·lectiva i organitzada. Així, en l'etapa de creació predominen formes de relació laboral pròpies de l'artesania i d'un ampli teixit de pimes; això dibuixa una situació d'alta dependència de petites indústries quasi familiars davant de grans productores. En canvi, les quantioses inversions que suposen la producció i la distribució restringeixen el camp de l'IC a grans empreses. Un cas clar és el de la indústria cinematogràfica, en la qual el pes de la distribució resulta essencial ja que una pel·lícula en què la producció –des del guió fins a la filmació i muntatge– pot haver durat diversos anys, s'ha de presentar als consumidors de forma massiva i simultània arreu; i per això el 80% dels beneficis d'explotació per la seva exhibició en sales de projecció té lloc en les primeres setmanes. Només les grans cadenes de distribució són capaces d'afrontar aquest repte de difusió a escala mundial. 

En el primer informe planetari sobre indústries culturals i creatives presentat per la Unesco fa cinc anys ja es detectava que el 3% del PIB mundial correspon a la cultura. I aquest àmbit donava feina a 29,5 milions de persones, dels quals Europa tenia una quarta part dels llocs de treball totals i el 32% dels ingressos mundials, amb més de 5.500 escoles d'art i set dels deu museus més visitats del món. Amèrica del Nord suposa el 28% dels ingressos mundials de l'IC i el 15% dels llocs de treball; i té una gran influència mundial, on és líder en el terreny de cinema (número u en vendes de films), la televisió i les arts escèniques, així com un sòlid mercat de música en viu. El major volum d'ingressos (34%) i llocs de treball (40%) es combina a la zona Àsia-Pacífic, juntament amb la major base de consumidors i un ràpid augment de classe mitjana, el lideratge mundial en videojocs i arquitectura, i un ràpid desenvolupament en els sectors de cinema (número dos mundial) i la literatura. La Xina, l'Índia i Turquia estan entre els grans productors i consumidors de productes audiovisuals. A Amèrica Llatina, amb el 6% dels ingressos mundials, però el 15% en matèria de llocs de treball, la televisió és l'estrella i exporta els seus programes per tot el món. Produeix més de 400 films l'any i el cinema és un sector clau a l'Argentina, el Brasil i Mèxic.

Àfrica és el continent amb menys presència, ara per ara, tot i que cal ressaltar l'enorme producció audiovisual de Nigèria i Egipte, desconeguda a Europa. Però la potència demogràfica africana i el salt directe al consum per xarxa i mòbil poden disparar-ne tant la producció com el consum. Només unes dades. Àfrica superarà a final de segle les potències demogràfiques asiàtiques de la Xina i l'Índia. Si contemplem la mitjana de població (per sota de l'edat mitjana hi ha la mateixa gent que per sobre), a l'Àfrica sahariana, subsahariana i equatorial les mitjanes es mouen entre els 15 i els 20 anys. En el con sud, entre els 20 i 25. I a l'Àfrica mediterrània, dels 25 als 30 anys.

En tot cas, l'1% de la població activa mundial dedicada a cultura, fa cinc anys, ja agrupava més llocs de treball que les indústries automobilístiques d'Europa, el Japó i els EUA juntes. En aquest marc, i malgrat la pandèmia, o potser encara més, gràcies a la pandèmia, el consum cultural i d'entreteniment, sobretot en formats digitals, es dispararà. Llavors hem de veure la indústria cultural i la mateixa cultura com un camp de batalla on es juguen diverses partides alhora. L'hegemonia econòmica d'un sector de creixent importància. La presència internacional de les llengües, tant les d'ús massiu com les d'ús discret. El predomini del relat vehiculat a través de la ficció: autoritari, democràtic, capitalista, socialitzant, masclista, tradicionalista, rupturista, confessional, etc. I, per tant, l'hegemonia politicocultural. Ara mateix, en termes de valor de mercat, si mirem el rànquing de grans empreses multimèdies presents en les borses més selectes, sobre 30 companyies, 19 tenen la seva seu als EUA (set d'elles a Nova York), sis al Regne Unit, dues a Alemanya i una a França, al Japó i als Països Baixos. I quan es discuteix de posicions al mercat i d'hegemonies polítiques, tenim un camp de batalla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook