26 de setembre de 2020
26.09.2020
Diari de Girona

Torra falta a la veritat

26.09.2020 | 00:12
Torra sortint de declarar al TSJC

Faltar a la veritat era l'eufemisme d'obligat ús quan al Congrés dels Diputats algú volia titllar de mentider un contrincant polític. Si algú se saltava aquesta regla de cortesia parlamentària, era comminat per la presidència de la cambra a substituir «mentida» per «faltar a la veritat». Si s'hi negava, el president manava que no figurés ni «mentider» ni «mentida» al Diari de Sessions. Mutilava el discurs parlamentari per allí on mentir era una apreciació subjectiva mancada de raó objectiva donat que la dialèctica política no coneix de veritats absolutes.

A cap diputat d'aleshores li va passar pel cap dir que la decisió de la presidència era sinònim de capar, castrar, ferir, trencar, seccionar, truncar o espatllar o malbaratar la llibertat d'expressió. Aquest és un dret fonamental que, en seu parlamentària, disposa de major protecció per la nota d'inviolabilitat que acompanya qui ha estat elegit democràticament i ajuda a conformar la sobirania del poble.

Però aquells temps de respecte al llenguatge i a les formes, dues eines al servei d'una democràcia com cal i que diuen molt respecte de la seva qualitat, varen ser rebregats a mesura que la confrontació política va anar pujant de to fins a substituir l'entesa pragmàtica, i a mesura que els mitjans de comunicació, principalment els audiovisuals, varen crear les tertúlies i varen atorgar quotes als partits polítics. Ha estat i segueix essent la realimentació de la desmesura, la qual ha anat creixent de manera exponencial gràcies al Twitter, el YouTube, l'Instagram o el Facebook. Xarxes per on circula la falsedat molt més que la veritat i on el vòmit sectari ha substituï el bé més distingible de l'ésser humà com és la capacitat de pensar i de raonar. Les xarxes socials són avui cloaques d'insults, injúries i calumnies de tota mena.

El vicari Quim Torra s'ha integrat en el grup irredempt, pornogràficament xulesc, dels que falten a la veritat mil vegades al dia perquè precisen donar pinso emocional a la seva tropa. Una colla de mamelucs instal·lats en la ignorància que frueixen de la mateixa. Aquesta ha estat una setmana proverbial per posar-ho de manifest en passar pel Tribunal Suprem i pel Tribunal Superior de Catalunya per dos fets anàlegs i presumptament delictius: posar una pancarta «de part» en el balcó del Palau de la Generalitat amb manifesta i admesa desobediència a l'autoritat i al Dret.

El seu discurs de defensa parteix d'una doble base falsa: la llibertat d'expressió és absoluta i les pancartes penjades ho foren sota l'empara d'aquest dret fonamental. La primera és d'una hipocresia enorme si es té en compte que tots els tribunals constitucionals de la UE, àdhuc el d'Estrasburg, tenen dit que cap dret humà és absolut. Respecte de la segona, en Torra oblida que tota institució pública és representativa del conjunt dels ciutadans i que, en conseqüència, fins i tot la simbologia, els ha d'aixoplugar a tots. Els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, els parlaments, els governs i la mateixa corona no són de qui conjunturalment els governa o ocupa. Ni tan sols d'aquells que varen anar al col·legi electoral, per ésser-hi representats. Ho és de tots i ho són al servei de tothom sense que sigui possible la seva reconversió en un colador de discriminació ideològica o d'altre tipus.

Per tant, en la mesura que Torra manà penjar una, dues o tres pancartes-símbols del 47,8% dels electors catalans (2017), va convertir la seu de la presidència de la Generalitat en lloc funerari de la democràcia ben entesa. Diria el mateix si en comptes del 47,8% fos el 99,99%. Les institucions públiques són de tots i no són de ningú. JxCat, ERC i CUP, usant el mètode del nazi Goebbels, ens han instal·lat en un teatret on té més mèrit mentir que dir la veritat. Torra arribarà a negar la seva pròpia mort política una vegada apareixi la seva esquela en el BOE i en el DOGC. Tot perquè en Carles Puigdemont, des de Waterloo estant, com si de Napoleó es tractés, observant el grup de JxCat, va veure en ell el tonto útil que precisava.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook