27 de setembre de 2020
27.09.2020
Diari de Girona

Els camins de montjuďc

27.09.2020 | 06:00
Els camins de montjuďc

En la llarga història de la muntanya de Montjuïc, anomenada també de Barufa, podem considerar la diversa manera com s'hi ha accedit des del centre urbà de Girona. En el segles medievals, a la falda occidental de la muntanya s'hi trobava el cementiri de la comunitat jueva gironina. En repetides ocasions les comitives fúnebres sortien del Call, i, deixant la ciutat per la porta de les Gàl·lies, es dirigien al lloc dels seus enterraments. El dia 31 de juliol de 1492 els habitants del Call hagueren de deixar les seves cases i el nostre país, que també era el seu, ja que hi havien nascut ells i els seus seculars avantpassats. Forçats pel decret reial que els condemnava a l'exili, abans de l'expatriació vengueren llurs cases; però no el cementiri, que regalaren al noble gironí Joan de Sarriera, en reconeixement de les atencions que els havia dispensat.
Per aquells mateixos temps, Sarriera estava construint el seu castell a Palau-sacosta, i allí hi traslladà algunes de les làpides sepulcrals. De manera que els camins de Montjuïc es veieren concorreguts pels carruatges que transportaven aquelles pedres.
Al segle XVII, la necessitat de reforçar les defenses de la ciutat motivà la construcció del castell de Montjuïc. En conseqüència, picapedrers, paletes i manobres, com també els enginyers militars que dirigien l'obra, freqüentaren la muntanya, transitant pels intricats camins que hi porten des de la riba dreta del Galligants.
Des del mes de juny de l'any 1808 fins al 10 de desembre de 1809, Girona visqué en peu de guerra, enfrontada amb els exèrcits napoleònics que havien envaït el nostre país. En aquelles dramàtiques circumstàncies, Montjuïc tingué un protagonisme considerable. El castell era un notable element defensiu per a la ciutat; però la seva pèrdua podia representar el més greu perill per la integritat del clos urbà. Pels camins que comuniquen la muntanya amb la ciutat hi transitaren incessantment els soldats i els paisans armats que defensaven la fortalesa. Els carros amb què transportaven les vitualles i l'armament per proveir els defensors. El General Àlvarez, muntat a cavall i acompanyat dels seus ajudants i estat major en les visites d'inspecció i d'encoratjament per mantenir a tota costa la possessió d'aquell castell, vital per la defensa de la ciutat. Els carros que transportaven els ferits als hospitals. Finalment, la guarnició que es veié obligada a abandonar la fortalesa i reintegrar-se a l'interior de la plaça forta que era Girona. També circularen per aquells verals els soldats napoleònics, primerament com atacants del castell, i després de la seva pèrdua pels gironins, organitzant des d'aquell punt dominant els atacs més ferotges contra la població gironina. El 19 de setembre de 1809, un potent contingent de tropes napoleòniques baixà de la muntanya per enfilar-se camí de la torre Gironella i la caserna dels alemanys, per lliurar allí la més cruenta de les batalles d'aquell episodi bèl·lic. El mes de març del 1814, després d'haver volat el castell, els soldats francesos baixaren de la muntanya per unir-se a les formacions que abandonaven definitivament el país, i donaven per acabada aquella guerra.
Durant més d'un segle, el castell i la muntanya es convertiren en un erm que era ben poc concorregut pels gironins. Algun aficionat a la història recorria les ruïnes de la fortalesa per evocar les gestes dels nostres avantpassats. Grups de nois de la barriada de Sant Pere en feien escenari dels seus jocs i de les seves entremaliadures. També alguns veïns d'aquella barriada hi conrearen petits horts, que regaven amb l'aigua que havien d'anar a buscar al Galligants, quan aquest torrent es mostrava generós, que no era pas el més normal i freqüent. També hi passava algun excursionista que es dirigia a Campdorà i al Congost.
Durant molts anys, Monjuïc va ser utilitzat com a camp de tir per les tropes de la guarnició. Pel camí que puja des del darrere els absis de Sant Pere, formacions militars enfilaven la pujada al castell. Les metralladores carregades en els muls de bast; els oficials muntats a cavall i els soldats a peu, portant el fusell i les municions i bombes de mà. Els morters disparaven des de la zona on hi havia l'Ajuntament de Sant Daniel i les escoles. Els blancs es col·locaven en la vessant sud de la muntanya. L'any 1944 explotà un d'aquells artefactes i causà morts i ferits entre els militars que s'exercitaven.
Pels anys trenta del segle XX, sorgí la idea de transformar la muntanya en una ciutat jardí. Com a primera actuació es construí una escola, que va ser inaugurada l'any 1933. Mestres i estudiants pujaven i baixaven diàriament aquell primer tram de la muntanya. En aquell panorama terrós i aspre hi destacava la blancor de l'edifici escolar i de les primeres quatre cases unifamiliars que es construïren prop del col·legi. Era una nota optimista en un paisatge que no era pas massa atractiu.
Entre els anys 1945 i 1971, el castell i el seu entorn acolliren, més malament que bé, uns estadants que buscaven el treball i les condicions de vida que en els seus pobles d'origen no hi trobaven. Aquells camins, que no eren pas còmodes, sinó més aviat feixucs, s'animaren amb el pas dels nens que baixaven i pujaven per assistir a l'escola. Els homes que anaven a les feines que els proporcionarien un mínim jornal. Les dones que suplirien les antigues minyones que ja no es trobaven. Les que amb un feix de roba baixaven per rentar-la en el Galligants quan aquest portava aigua, o en el Ter que era més generós. Algun proveïdor, que amb l'ajut d'un burret pujava determinades mercaderies. Els pocs habitants de la ciutat que volien adonar-se de l'existència i les necessitats d'aquells immigrants i es disposaven a posar el seu gra de sorra per alleujar la seva situació.
Finalment la muntanya s'ha convertit en una gran urbanització amb edificacions luxoses, i altres d'un nivell mitjà tirant a alt. Per carreteres ben traçades i pavimentades hi discorren automòbils de totes les categories i fins i tot aquella zona disposa d'un servei de transport públic.
Aquests són els capítols d'una ben variada història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook