28 de setembre de 2020
28.09.2020
Diari de Girona

Dictadura borbònica

27.09.2020 | 23:10
Dictadura borbònica

l passat mes de juny, els blanencs que durant anys hem col·laborat amb la revista Recvll, commemoràvem els 100 anys de la seva fundació. Cent anys marcats pels 16 de la República, els 3 de Guerra Civil, els 40 de fèrria dictadura i els darrers 41, d'un poti-poti polític, en els quals dos dies després de la mort del dictador, el 22-N del 1975, l'hereu elegit pel mateix dictador, el Borbó Joan Carles I, jura fidelitat al Movimiento Nacional, i és en aquest context i sota la vigilada mirada dels militars, que és redacta la nova Constitució que fou referendada tres anys després, el 6 de desembre del 1978. Des d'aleshores els poders fàctics del Règim del 78 (un poderós lobby format, entre d'altres, per militars, magistrats, fiscals, empresaris i financers, tots fidels a l'antic règim, que algú maliciosament els ha catalogat com «els de la llotja del Bernabeu»), els quals ja sigui des de l'esmentada llotja o d'on sigui de la capital del reino, remenen els fils, darrere de la bambolina del gran teatre de la política espanyola, i com és ben sabut, prenen les grans decisions, que el govern de torn, executa sense oposar cap mena de resistència.

El Règim del 78, evidentment, neix seguint fil per randa les darreres voluntats del dictador: 1) que el succeís el príncep Joan Carles de Borbó i 2) que aquest –sense temps de fer-se enrere- dos dies després de la seva mort, jurés els esmentats «principios del Movimiento Nacional». Conseqüentment, malgrat totes les estratègies i diverses definicions que s'han donat a aquesta etapa, com la «de transición democràtica», el Règim del 78, s'inicia amb la dictadura Borbònica i com a tal dictadura vàrem viure els tristos esdeveniments del cop d'estat del 23-F del 1981, les caceres del rei amb una de les seves amants, la salvatjada policial de l'1-O del 2017 i la més recent, la dels seus negocis corruptes, que en aquest país on la justícia «es igual para todos», Joan Carles dixit, resulta que ha fugit amb tota impunitat, això si, els ciutadans seguim sufragant-li tots els seus moviments legals i il·legals, perquè resulta que el govern de Sánchez, marioneta dels que estant darrere les bambolines, ha fet una declaració que no ha satisfet a ningú, però ell ha quedat ben descansat dient que era la Casa reial a qui li corresponia respondre dels afers de l'emèrit. L'esmentada Casa reial no es pronuncia i amb aquest silenci, el seu successor Felip VI, esdevé encobridor i corrupte com el seu pare i fa «honor» a la trista fama de la dinastia borbònica. Així per exemple, el 3 d'octubre del 2017, feia un duríssim discurs contra els catalans i el referèndum de l'1-O. Amb el seu missatge televisat, va expressar la seva veritable manera de pensar sobre Catalunya, doncs les seva relació anterior amb els catalans havien sigut pura hipocresia com, per exemple, el discurs oficial de l'any 1990 en el qual va arribar a afirmar que «Catalunya seria el que els catalans volguessin que fos». Amb l'esmentat discurs del 3 d'octubre, els catalans ens decantàrem definitivament per aconseguir la República de Catalunya.

Vet aquí un país, Espanya, que novament dona raó als que la titllen de pandereta. Un curiós país que sempre juga al seu favor la seva situació estratègica o els pactes aconseguits amb els poders econòmics mundials, del contrari no es pot entendre la caiguda i posterior judici que varen tenir Hitler i Mussolini, mentre el seu aliat, Franco, va poder aplicar l'implacable dictadura, amb la benedicció dels aliats que varen guanyar la segona guerra mundial, sense que fossin jutjats els innumerable crims que va cometre. Un país que sense cap, o molts pocs, dels requisits exigits per formar part de la UE, l'1 de gener del 1986 era admesa al club europeu i des d'aleshores, malgrat els seus constant incompliments i especialment la seva constatació de país autoritari ja expressada en els fets de l'1-O del 17, utilitzant la força bruta per evitar el dret a vot dels catalans, que juntament amb la farsa del judici del TS, que va condemnar a 100 de presó per sedició als líder catalans (cap altre tribunal europeu no l'ha vist enlloc), és la constatació que de la dictadura de Franco, s'ha passat a la dictadura borbònica, amb la benedicció, una vegada més, d'una UE, que traeix dia darrere l'altre, el seus principis i la fidelitat als Drets Humans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit