29 de setembre de 2020
29.09.2020
Diari de Girona

Alba Sidera, una Italo-gironina contra el feixisme persistent

29.09.2020 | 00:06
Alba Sidera, una Italo-gironina contra el feixisme persistent

Després d'haver llegit el llibre (i fet l'article) d' Antonio Scurati Mussolini, il figlio dil secolo, una obra monumental sobre Il Duce, el precursor de tots els fexismes europeus, hem descobert no fa gaire un altre text de referència, que ens alerta dels avenços del nou totalitarisme/populisme de dretes en el país de Garibaldi.

Estem parlant del llibre Feixisme persistent, publicat per l'editorial Saldonar i escrit per la gironina Alba Sidera i Gallart, una periodista de 41 anys establerta des del 2008 a Roma, la ciutat eterna. Aquest assaig, profusament documentat, és una lliçó d'història que ens mostra la realitat dels vells i nous elements de l'extrema dreta transalpina i ens explica com s'organitza el nofeixisme i el nou autoritarisme, principalment al sud d'Europa.

L'ascens del totalitarisme de dretes arreu, però particularment a Itàlia, té diverses causes: la crisi econòmica, la repressió exercida des dels centres de poder del capitalisme euroamericà, la puixança d'una nova burgesia nacionalista, els errors de l'esquerra... cal recordar que ja l'any 1924 els Camicie nere assassinaren el cap del Partit Socialista Giacomo Matteotti. Posteriorment, els feixistes empresonaren centenars de militants d'esquerra ( Gramsci i Bordiga entre ells) i crearen el terror cremant cases del poble, assaltant redaccions de diaris progressistes, locals sindicals...

A la primera meitat del segle XX, a tot arreu, els totalitarismes tant de dretes com d'esquerres triomfaren i imposaren la paüra a les seves àrees d'influència, esborrant del món dels vius coneguts líders, com ara Rosa Luxemburg, Andreu Nin, Lev Trotski...

A Itàlia, cosa que no passà en els altres llocs, els partisans comunistes pogueren passar comptes i acabaren jutjant i penjant Mussolini l'any 1945. Després de la Segona Guerra Mundial i fins a la caiguda de la Unió Soviètica, a començaments de la dècada dels 90, el PCI fou el partit comunista més important d'occident i es constituí com una autèntica alternativa de govern. Malgrat els esforços d'Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Luigi Longo i Enrico Berlinguer, el PCI mai va ocupar el poder, mercès a l'acció coordinada dels EUA i la Democràcia Cristiana, amb l'ajuda inestimable de la Màfia.

Primer la CIA i l'OTAN, i més tard la CEE, no varen permetre mai que l'esquerra governés la bota i s'empescaren operatives com la recordada Operació Gladio o el finançament amb fons reservats dels grups neofeixistes italians, que més endavant foren blanquejats pel magnat milanista Silvio Berlusconi. El totpoderós conglomerat mediàtic d' Il cavaliere, format per mitjans de premsa, ràdio i TV, seduí molts italians amants del consum, l'espectacle i el luxe, en definitiva de la dolce vita. La hipocresia catòlico-vaticana feu la resta.

I com a tot Europa, l'esquerra es replegà a les casernes d'hivern, amagaren els seus orígens, renunciaren al marxisme i aplanaren el camí a moviments populistes que aixoplugaren tots els racistes, identitaris, supremacistes antiimmigrants... que brandaven a les seves manifestacions lemes com ara pàtria i llibertat. En el front ideològic intel·lectual, el model cultural adoptat fou el que propugna Alain Marie de Benoist, acadèmic francès que és l'ideòleg més conegut del think tank de la Nova Dreta i del grup GRECE, que és l'equivalent del que foren Nietzsche i Heidegger a l'Alemanya dels anys 30, o Julius Evola i Filippo Tommaso Marinetti a la Itàlia de Mussolini.

I el que crida l'atenció de les anàlisis històriques i periodístiques que fa Alba Sidera, és que no són elucubracions gratuïtes, sinó fruit d'un magnífic treball de camp previ que fa, parlant amb conversos i penedits, visitant sobre el terreny locals i zones on els feixistes tenen majoria. Particularment interessants són les visites que fa a la Casa Pound (moviment polític feixista que deu el nom al poeta nord-americà Ezra Pound) i a la seu central de Forza Nuova (moviment inspirat ideològicament en Julius Evola).

Dirigents dels dos grups acabaren entrant en els darrers governs de Berlusconi, aquelles coalicions que Forza Italia va fer amb la Lliga Nord liderada primer per Umberto Bossi i ara per Matteo Salvini. Totes les incursions en seus feixistes que explica en el llibre són interessants, però potser el viatge més antològic que narra és quan ella i el fotògraf gracienc Jordi Borràs es desplacen a l'Emilia-Romanya per tal de visitar la casa museu del Duce a Dovia di Predappio, ciutat natal de Mussolini, un lloc que, amb els anys, s'ha convertit en una mena de Valle de los Caídos, punt obligat de pelegrinatge dels neofeixistes italians.

Un altre apartat digne de menció són els excel·lents retrats que fa de vells i nous polítics azzurri que van des d' Il Cavaliere Berlusconi (distinció –el nom de Cavaliere– concedida l'any 1977 pel president de la República Giovanni Leone), a Matteo Salvini, passant per Romano Prodi, Matteo Renzi, rematant la feina amb la semblança de Roberto Fiore, un exterrorista fugit a Londres en els anys 80, que, després de col·laborar estretament amb la intel·ligència britànica, retornà a Itàlia per substituir Alessandra Mussolini al front de Forza Nuova.

I després de la desaparició dels grans partits històrics (PSI, PCI i DC), el país s'ha instal·lat en una dinàmica on el futbol, la TV i la corrupció juguen un paper fonamental. Els partits de l'esquerra moderada i radical s'han desintegrat, intel·lectuals com Toni Negri han deixat de ser referència i el mateix MSI, fundat per Giorgio Almirante, també ha desaparegut deixant pas a una multitud de grupuscles feixistitzants que, quan es fa fosc, surten dels seus caus i aprofiten l'avinentesa per apallissar homosexuals, immigrants, centres jueus i perseguir comunistes, sindicalistes i altres membres de la sinistra. Mentre tot això passa, la major part de la població està lliurada al consumisme en els centres comercials o mirant la TV.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook