Com pensava que una situació tan greu com la de la covid-19 podria servir perquè les formacions polítiques deixessin de banda les picabaralles, per tal de fer un front comú que afavorís la lluita contra les crisis sanitària i, de pas, econòmica. Però això sembla impossible a l'estat espanyol. No hi ha tradició democràtica en favor del pacte i del consens entre grups de diferent ideologia. L'endemà mateix d'unes eleccions ja s'enceta una nova campanya amb l'objectiu de fer el màxim de travetes al rival. Aquí no hi ha contrincants, sinó enemics. Així és impossible presentar-se a Europa amb un mínim de garanties i no es pot descartar que en qualsevol moment es pugui consolidar un estat de desconfiança absoluta en les qüestions dels ajuts econòmics. Els polítics espanyols han perdut la brúixola ja fa molts mesos i tant el PSOE com el PP es mouen entre contradiccions amb l'únic objectiu de surar davant la tempesta que suposa aquesta etapa tan difícil d'afrontar.
Pablo Casado no és un home d'estat. Gestiona el dia a dia i poca cosa més. Té una bona colla de fronts oberts i no se'n surt. La presidenta de la Comunitat de Madrid no li ho posa fàcil. La seva ineptitud ja afecta la imatge de l'alcalde de Madrid, però el líder del PP no sap com posar ordre. Els casos de corrupció els afronta amb dubtes i és incapaç d'allunyar-se d'afers tan lamentables com l'espionatge a Luis Barcenas o la caixa B de la seu del carrer Gènova. No n'hi ha prou de dir que ell no en sap res, que era diputat per Àvila, etc. etc. La veritat és que ocupava un bon càrrec al costat de Mariano Rajoy i Maria Dolores de Cospedal. A l'expresidenta de Castella-la Manxa li deu el lloc que avui desenvolupa amb tants desencerts. Ara caldrà veure com afronta la moció de censura de Vox contra el president del Govern. Té un posicionament complicat i continua sense recuperar els electors que l'han abandonat i que s'han passat a les files de Santiago Abascal.
Per la seva banda, Pedro Sánchez té l'objectiu d'aprovar els pressupostos al preu que sigui i juga les cartes amb grups parlamentaris tan distants com ERC, Ciutadans o Bildu. Intenta mantenir-se com sigui a la presidència. Va a la seva amb una colla de mediocres fidels i ja el mateix Felipe González l'ha criticat obertament. Protagonitzà un pacte amb Unides Podem que el pagarà a un preu molt alt. Al mig de les discrepàncies, la figura del rei Felip VI. El vicepresident Iglesias i el ministre Garzón han situat Sánchez en una posició incòmoda i més quan des del Govern es prohibí al Rei viatjar a Barcelona per tal de presidir l'acte de la nova promoció de jutges. El mateix Carlos Lesmes va capitanejar el munt de queixes de la majoria de membres del CGPJ.
Allò de la transparència fou una calorada d'estiu. Les portes giratòries continuen més obertes que mai. Tenia una oportunitat d'encetar una nova etapa, però ha repartit càrrecs a tort i a dret a gent que té el carnet del PSOE i que tota la vida ha viscut de sous públics; cap d'ells trobaria avui feina en les empreses privades del país. La seva legislatura no passarà a la història si no fos per la covid-19. A Madrid diferents sectors ja desconfien de la seva manera de fer i serà interessant veure com gestiona les reivindicacions del món independentista que poden obrir discrepàncies profundes a Ferraz.
La situació que viu l'estat espanyol amb problemes econòmics greus (l'atur s'ha disparat i una bona colla de treballadors són a casa en un ERTO i altres a punt d'entrar-hi, la qual cosa demana a crits un gran pacte entre Govern, empreses i sindicats, però Sánchez no posa fil a l'agulla), una crisi sanitària sense data de caducitat i un enfrontament territorial amb el Govern de la Generalitat no han estat prou importants perquè els dos partits majoritaris fossin capaços d'acordar un full de ruta, lluny dels populismes i les acusacions gratuïtes que no porten enlloc. Ni Sánchez ni Casado actuen com a homes d'estat. El primer està massa ocupat a desfer els malentesos que originen Iglesias i els seus i el segon només pensa en els problemes interns del partit, com la corrupció o l'ombra allargada de Vox. I així no es va enlloc.
