La meva filla ha començat a estudiar al col·legi la història de Mesopotàmia, que va ser el primer esbós de la civilització. Li vaig preguntar si recordava que l'any passat vam veure alguns frisos babilònics al Metropolitan de Nova York i com en un d'ells es podia observar un esclau protegir el calze de rei amb un petit matamosques. Li vaig explicar que aquest mateix estri se segueix utilitzant en la litúrgia mil·lenària dels coptes. Són fòssils de l'Antiguitat que perduren entre nosaltres, com restes vives del passat. M'agradaria dir-li que l'arqueologia és una ciència del dolor, però sé que no he de fer-ho. La dimensió tràgica de la realitat no pertany a la infantesa, sinó que es descobreix amb les cicatrius de la vida adulta i la força gravitatòria de el temps. «La força que impulsa el moviment del temps -escriu M. Robinson- és un duel que no pot ser consolat. Per això se sap que el primer esdeveniment és una expulsió i l'últim s'espera que sigui una reconciliació i un retorn». Però per a això, en efecte, la infància ha de ser una mena de paradís, la terra primera de l'esperança.
Sumèria, Assíria, Pèrsia, Egipte, Grècia, Roma, Bizanci, edat mitjana, Renaixement, barroc, segle de les llums, edat contemporània, tots ells aixequen acta dels cicles de la història, de la seva llum i de les seves ombres, del seu auge i de la seva caiguda. Ens parlen també d'una mirada que no és aliena a la cultura que les sosté. Els nostres ulls veuen i observen d'acord a un abecedari espiritual que pertany a la nostra intimitat, però també a una època i a una cultura.
En alguna ocasió he escrit que els símbols que es fragmenten són apunts sense futur. Reflecteixen la substància de la barbàrie que menysprea tot el que ignora. «La bellesa -ens dirà el filòsof Michel Henry- mostra no estar lligada únicament a l'aspecte de les coses, sinó ser una condició interior d'aquesta vida, destil·lada i estimada per ella». Darrere de la superfície batega un sentit que sovint se'ns escapa, però que és real i dona fruit.
La rancúnia cap al passat, la cultura, la bellesa, la veritat... aquesta voluntat de reescriure contínuament la història perquè reflecteixi un maniqueisme deshumanitzador, la novolatria que consisteix a adorar el futur com a única font de certesa, il·luminen tot el que té de bàrbar la nostra època. En titllar de classista la Cinquena Simfonia de Beethoven -com ha passat fa uns dies als Estats Units- el que s'anuncia no és una nova civilització, sinó la mort de l'home. La cultura de la cancel·lació no és més que l'ordre propi del nihilisme, desitjós de demolir allò que odia. Com els ciclops, que només tenen un ull, la seva mirada no es desvia. Aquest és el privilegi de la barbàrie, la seva potestat. No hi cedim. Al cap i a la fi no li devem res del que és bell i sagrat en la vida: ni l'amor, ni la família, ni la pietat amb els morts, ni l'amistat, ni la poesia, ni l'art.
