Gairebé ningú es recordarà ja d'un tal Cristóbal Montoro, però tot i així és qui decideix la política econòmica d'Espanya. Els Pressupostos Generals de l'Estat que va elaborar el 2017 perquè entressin en vigor el 2018 han estat prorrogats i assumits des de llavors pel Govern de Pedro Sánchez. I el calendari legislatiu estableix que, si l'actual president no aconsegueix aprovar-ne uns altres abans de final de mes, els comptes de Montoro seguiran vigents almenys en els començaments de 2021.

Montoro, a manera de recordatori, va ser l'últim ministre d'Economia de Mariano Rajoy. A ell li va correspondre, per tant, l'ordit d'uns pressupostos que responien a les idees d'un partit conservador com el que estava al comandament quan van ser facturats a les Corts. Per bé o per mal, que això és el menys important, es tractava de la plasmació en números d'un programa de dretes.

Dos anys i escaig no han estat suficients perquè el nou govern d'esquerra fes els seus propis comptes; i res assegura que els faci en termini per a l'any entrant. Tampoc és culpa seva, francament. Ja fa un lustre que l'arribada de la nova política representada per Ciutadans, Podem i Vox va fragmentar el Congrés fins a convertir-lo en un guirigall que fa impossible l'aprovació dels assumptes més elementals. Com els pressupostos de l'Estat, per citar només el més notable exemple.

Amb la fi del bipartidisme es va animar molt la vida política del país, això sí. Va haver-hi governs en funcions durant llargs mesos i després es van multiplicar les eleccions que, com se sap, són la festa de la democràcia. Atès que la festa i el treball són incompatibles, no estranyarà que certes tasques parlamentàries s'hagin anat demorant. És així com entrarem al 2021 amb un Govern exageradament titllat de social-comunista que incorre en la paradoxa de governar amb els pressupostos d'un partit de dreta conservadora.

Això no tindria més importància si només es tractés d'una simple qüestió de comptabilitat basada a deixar caure números sobre un paper. Molt més que això, els pressupostos d'un Estat són la llei anual que determina la política de Govern durant el seu període de durada, que en el cas d'Espanya s'encamina ara cap al trienni.

Privat d'aquesta eina fonamental, ja sigui per circumstàncies, ja per incompetència, l'actual Consell de Ministres es limita a prendre decisions sobre assumptes accessoris que no costin diners, mentre aplica -amb lleialtat, tot cal dir-ho- el programa de la dreta que en el seu dia va escriure Montoro.

Poc importaria aquesta contradicció, donat l'escàs marge que els catecismes de la Unió Europea deixen a la creativitat dels Estats membres, tant se val si d'esquerres o de dretes. En una situació normal, és clar. Res és el mateix quan la irrupció d'un daltabaix econòmic de proporcions històriques com el que està provocant el coronavirus obliga a prendre decisions d'emergència i a plasmar-les en uns pressupostos d'Estat (o el que és el mateix: de Govern).

No sembla que aquestes urgències apressin un president que ni tan sols va perdonar l'estiueig per evitar -o almenys, intentar-ho- una nova pròrroga dels pressupostos. Potser no s'ha assabentat Sánchez que Montoro, per bé que ho fes, és un ministre de Rajoy anterior a l'era de la covid-19.