Neofòbia és mot compost de dos termes grecs, «nou» i «fòbia», que significa sentir aversió a les innovacions. En llenguatge planer definim els neòfobs amb paraules que tenen un sentit anàleg: tancats, conservadors, carques, reaccionaris, retrògrades. El mot «carcamal» caigut en desuetud i tan lligat a la meva infància, adquiria segons el context aquesta accepció, malgrat que assenyala un home inútil i gandul, un pesat cançoner.
Els neòfobs són persones -també es troba en algunes espècies animals- que senten repugnància emocional i passional per les novetats, per tot allò que representa un canvi en els seus costums quotidians, que creuen substancial i que pels altres és superficial. Al llarg de la vida he sentit moltes anècdotes atribuïdes als carlins, que ridiculitzaven els seus prejudicis, quan desqualificaven els nous estris o qualsevol canvi modern, com per exemple deixà de ser menester la comuna de fusta perquè s'introduí a les cases el vàter o un bany per dutxar-se i anar higiènicament net.
Apareixen en l'origen de la Filosofia, en el període ontològic (s.VI-V a.C), dues ideologies, la conservadora i l'aperturista. És el que s'anomenà l'antinòmia entre Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea. Dues simfonies conceptuals diametralment oposades sobre com s'ha d'entendre el ser. Heràclit defensa l'ens inacabat, en moviment, fluent com l'aigua del riu, en constant esdevenir, en canvi Parmènides el concep acabat, immòbil, granític, sempre idèntic a si mateix. El plantejament heraclitià de l'ésser obert, porós, progressista i innovador, ha xocat històricament amb l'ésser de Parmènides, que figura ser un conservador, el teòric del quietisme, de l'ésser acabat i petri, clausurat en ell mateix, i refractari a qualsevol canvi.
Hi ha una teoria inveterada que proclama que de joves pensem més amb el cor que amb el cap; els adolescents són uns tafaners que s'encurioseixen amb la novetat, progressistes, rebels, inconformistes que volen experimentar i aprendre coses, especialment si arriben embolicades de modernitat; els agrada viatjar, bellugar-se per la realitat.
Quan anem madurant la raó va ensenyorint-se de la vida, allunya el sentiment i ofega el cor, les emocions i les passions, ens encarcarem en un conservadorisme, que rebutja situacions no provades, els objectes moderns inquietadors i ens instal·lem definitivament en una poltrona inamovible, allà, escarxofats contemplem la llunyana realitat bellugadissa, que ha deixat d'interessar-nos perquè qüestiona el nostre estil de vida.
Crec que no ens hem d'estimbar en una senectut intractable i geniüda, malagradosa, com la dels vells carques, sorruts, repatanis, que es mofen dels joves i llurs inquietuds; els ancians més cordials caritativament afirmen: «Jo també he sigut jove; la joventut és una malaltia que es cura amb l'edat, si no es cura, és que al jove li falta un bull de naixement».
Altres vells més cínics quan debaten el tema l'esbandeixen rotundament amb la frase «ets jove i revolucionari perquè ets pobre de commiseració, un pelacanyes, quan tinguis diners i patrimoni, coses a perdre, seràs conservador, atès que la vida, la gran mestra, t'ensenyarà a preservar el que has guanyat amb tant d'esforç».
Els endarrerits es neguen a acceptar les coses noves i les modernes tecnologies, les menges diferents, com rebutgen els individus forasters o desconeguts d'altres ètnies, cultures o religions, considerant que els elements nous posen en perill l'ordre pairal, l'estabilitat consuetudinària, el seu acostumat comportament vital, els seus hàbits, tota la seva ideologia.
Temem ser modificats perquè el seu suport mental reculat és molt feble atès que viuen d'inèrcies del passat, dels tics confortables de la vida dels seus avantpassats: habitud que no els despacienta, se senten còmodes repetint el mateix, el de tota la vida, i orgullosament fan ostentació de ser uns tradicionalistes.
Sigmund Freud a Psicopatologia de la vida quotidiana creu que aquesta por injustificada del conscient a la novetat té una base en traumes que han quedat registrats en l'àmbit de l'inconscient, puix que no troba cap explicació raonable quan alguns individus es neguen a acceptar canvis que millorarien la seva qualitat de vida, alguns relacionats amb els usos ordinaris com «dutxar-se», «rentar-se les dents», «netejar-se les mans abans dels àpats», altres amb l'alimentació, com és la reacció hostil a nous aliments malgrat ser recomanats pels metges per a una dieta més saludable; la neofòbia alimentària és freqüent trobar-la en nens entre 2 i 6 anys entestats a no tastar menges diferents, com les verdures, que van aprendre a deglutir els primers anys de la vida.
Les coses rares, que criden l'atenció o desperten l'interès d'altres, els neòfobs les bandegen sistemàticament. Fins es neguen a escoltar missatges ideològics i polítics inèdits, originals. Conservadors de mena, rutinaris, alguns introvertits, altres xerrameques que conten ineluctablement la cançó enfadosa. Alguns neòfobs són radicals i ho menyspreen tot, estimen més la regressió que no l'evolució, tanmateix uns altres refuten alguns aspectes relacionats amb la gastronomia, la moda, les noves autopistes de comunicació informativa i reaccionen hostilment amb la gent que vesteix diferent dels occidentals. No obstant això, accepten tot el que significa luxe i confort de la casa: les comoditats del progrés.
Recordo unes declaracions confidencials del pensador José Luis Aranguren (1909-1996), que desmentia el tòpic que la vellesa imposa una seriositat suposadament racional, confessava que la vida l'havia fet més inconformista i rebel.
Ànims i que tinguem sort!
