El Comissari de Comerç de la UE, l'irlandès Phil Hogan, un polític altament qualificat, va dimitir l'estiu passat per haver-se saltat les restriccions imposades pel seu país contra la pandèmia: va participar, durant les seves vacances, en un sopar privat amb 80 comensals quan Irlanda prohibia les reunions de més de 15 persones. Un líder liberal alemany, Thomas Kemmerich, president del «land» de Turingia, també va dimitir el mes de maig per manifestar-se, sense mascareta, contra les restriccions del coronavirus.

Aquí, per una vegada que a un polític català li surt el rampell de prendre exemple de les democràcies europees, va i es fa enrere. Al final, l'alcalde de Manlleu, Àlex Garrido, ha escollit el mètode català de tota la vida, molt poc republicà: anar a Montserrat a «reflexionar» i a rebre la indulgència de la Moreneta. Com diu la dita: «Benaventurats els borratxos, que veuran dues vegades Déu». El nacionalcatolicisme està molt arrelat a Catalunya. Ja ho va dir Josep Torras i Bages, el que fou bisbe de la diòcesis a la qual pertany Garrido: «Catalunya serà cristiana o no serà», frase esculpida precisament a la façana de Montserrat.

Malgrat els esforços dels seus companys d'ERC apel·lant que era la seva vida privada o que «tothom s'ha emborratxat alguna vegada», no és això. Existeix nombrosa jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la transcendència de la vida privada dels polítics en les seves activitats públiques: «Qui intervé en l'àgora de ciutat no pot dissociar enterament la seva persona de les seves activitats públiques, pel bo, i pel dolent», diu una sentència del TC de 1997. «La seva vida personal i la seva conducta moral participen de l'interès general amb una major intensitat que la de les persones privades», sosté una altra sentència de 1990. I aquells que han qüestionat la difusió del vídeo, haurien de saber que «el dret públic a ser informat respecte als seus polítics pot fins i tot estendre's a aspectes privats d'aquestes figures», segons el Tribunal Europeu de Drets Humans. O com sosté Dennis Thompson, politòleg de Harvard i un dels referents en l'estudi sobre l'ètica dels polítics, la diferència que existeix entre els ­càrrecs públics electes i els ciutadans justifica certes intromissions perquè els primers «prendran decisions que influeixen en la vida dels ciutadans, i aquests necessiten assegurar-se que almenys són física i mentalment competents».

Si considerem que un alcalde d'un municipi de 20.000 habitants, que ja no és cap adolescent, pot anar sense mascareta i emborratxar-se en públic, difícilment podrem demanar a la resta de ciutadans que tinguin un comportament responsable. Ara bé, que ningú no s'enganyi. Tenint en compte que l'única activitat professional que figura en el currículum d'Àlex Garrido, a banda d'escriptor, són càrrecs polítics, la raó fonamental de la seva rectificació són els 46.450 euros anuals que cobra per exercir d'alcalde, més les dietes del Consell Comarcal. Superada la borratxera, ha tocat de peus a terra. L'ètica l'ha deixat per a un altre dia.