El 3 d'octubre el papa Francesc signava a Assís la seva nova encíclica, «Germans tots», dedicada a la fraternitat i l'amistat social. En la seva introducció, el Papa, després de recordar que les qüestions relacionades amb les dues matèries han estat sempre entre les seves preocupacions, exposa que es tracta d'una encíclica social que pretén ser «una humil aportació a la reflexió perquè, davant de diverses i actuals formes d'eliminar o d'ignorar als altres, siguem capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d'amistat social que no es quedi en les paraules», i que, si bé està escrita des de «les meves conviccions cristianes, que m'encoratgen i em nodreixen, he procurat fer-ho de tal manera que la reflexió s'obri al diàleg amb totes les persones de bona voluntat».

Tota l'encíclica és social, ja que es preocupa pels problemes reals i no virtuals, de les nostres societats, si bé en alguns moments s'acosta molt més a qüestions presents en el dia a dia i que ens marquen com a persones, i per descomptat que amb especial atenció als que som creients. I molt probablement una de les tesis principals del text queda ja recollida en la introducció en referir-se a la pandèmia de la COVID-19 i a la necessitat d'actuar conjuntament per abordar-la i resoldre els problemes que ens afecten a tots, amb canvis substancials que es dirigeixin veritablement i que prestin atenció als problemes reals de la població, especialment d'aquells que són els més desprotegits, «els últims», ja que «si algú creu que només es tractava de fer funcionar millor el que ja fèiem, o que l'únic missatge és que hem de millorar els sistemes i les regles ja existents, està negant la realitat», tesi que reafirma més endavant en afirmar que en l'actualitat «cap Estat nacional aïllat està en condicions d'assegurar el bé comú de la seva pròpia població».

Novament el Papa manifesta la seva preocupació per l'individualisme i la pèrdua de comunitat, i pel deliberat oblit de la història per pretendre, des d'interessos ben definits, construir «des de zero» la nova realitat, al mateix temps que buidant de contingut les paraules clau que ha servit per construir en el passat aquesta comunitat. Per això, Francesc no té cap recança en afirmar, citant Benet XVI, que la societat cada vegada més globalitzada «ens fa més propers però no més germans», afegint per la seva part que «estem més sols que mai en aquest món massificat que fa prevaler els interessos individuals i debilita la dimensió comunitària de l'existència. Hi ha més aviat mercats, on les persones compleixen rols de consumidors o d'espectadors. L'avanç d'aquest globalisme afavoreix normalment la identitat dels més forts que es protegeixen a si mateixos, però procura liquar les identitats de les regions més febles i pobres, fent-les més vulnerables i dependents», i introdueix ja una manifestació que provocarà, un cop més, les ires dels que diran que el Papa «fa política i no es preocupa pels seus problemes de l'Església», com és que «d'aquesta manera la política es torna cada vegada més fràgil davant els poders econòmics transnacionals que apliquen el «divideix i regnaràs».

La crítica a l'individualisme que ens envolta la fa encara més contundent quan afirma que «no ens fa més lliures, més iguals, més germans. La mera suma dels interessos individuals no és capaç de generar un món millor per a tota la humanitat. Ni tan sols pot preservar-nos de tants mals que cada vegada es tornen més globals», alertant a més que «l'individualisme radical és el virus més difícil de vèncer. Enganya. Ens fa creure que tot consisteix a donar curs a les pròpies ambicions, com si acumulant ambicions i seguretats individuals poguéssim construir el bé comú».

Més contundent encara si és possible és la seva crítica al buidat de contingut real de les paraules, i del seu desenvolupament efectiu, que han marcat la construcció en el passat de societats cohesionades i que ara es troben en greu perill de «descohesió»: «Una manera eficaç de liquar la consciència històrica, el pensament crític, la lluita per la justícia i els camins d'integració és buidar de sentit o manipular les grans paraules. Què signifiquen avui algunes expressions com democràcia, llibertat, justícia, unitat? Han estat grapejades i desfigurades per utilitzar-les com a instrument de dominació, com a títols buits de contingut que poden servir per justificar qualsevol acció». En un altre moment de l'encíclica s'afirma amb tota claredat que «mai s'avança sense memòria, no s'evoluciona sense una memòria íntegra i lluminosa».

Amb duresa dialèctica explica com són «buidades» les perspectives de millora i canvi de la població quan, tal com afirma en un fragment del capítol segon, se'ns diu que «tot està malament» i ens porta al camí del desencant i desesperança per pensar que no podem fer res per arreglar-ho, sent així, afirma Francesc, que «enfonsar un poble en el desànim és el tancament d'un cercle pervers perfecte: així obra la dictadura invisible dels veritables interessos ocults, que es van apoderar dels recursos i de la capacitat de pensar i pensar», al mateix temps que li dona meravellosament la volta a aquest argument i respon que «les dificultats que semblen enormes són l'oportunitat per créixer, i no l'excusa per a la tristesa inert que afavoreix la submissió».

Rebuig o oblit de les necessitats i interessos «dels altres» per part d'aquells que més tenen, la «cultura del «descart» en què tantes vegades ha insistit el Papa, que torna a recordar, i criticar, que «parts de la humanitat semblen sacrificables en benefici d'una selecció que afavoreix un sector humà digne de viure sense límits», i afegeix una reflexió ja centrada en el món del treball i que ja afirmava fa set anys, i per desgràcia hem après poc d'aquella crisi que va deixar a tantes persones en el camí: el «descart» es manifesta de múltiples formes, i una d'elles és «l'obsessió per reduir els costos laborals, que no adverteix les greus conseqüències que això ocasiona, perquè la desocupació que es produeix té com a efecte directe expandir les fronteres de la pobresa».

I per concloure, en llegir l'última part del capítol primer m'he sentit especialment satisfet per compartir amb el Papa les reflexions que efectua, reiterant allò que va manifestar en la primera fase de la pandèmia, sobre els «prescindibles» que van passar a ser «imprescindibles» per garantir la salut i la seguretat de tota la ciutadania, i dels que vaig afirmar en una entrada publicada en aquest mateix diari el 30 de març que «de la mateixa manera que els que eren prescindibles (horrorosa paraula referida a persones i que només uso per donar més valor a la seva contrària, imprescindibles) ara es reconeix el seu treball (de moment amb paraules, i més endavant caldrà passar, tant en normes legals com en acords col·lectius, als fets), també és el moment de fer especial atenció als que es troben més desprotegits. En aquesta tasca, i en l'èxit de la mateixa, es podrà comprovar si la solidaritat és quelcom més que una paraula».

Un consell: llegeixin si us plau l'Encíclica. Paga realment la pena.