Cartes

QUIM TORRA girona

No em ve de nou que sigui ara el president Sánchez qui demani unitat, juntament al Rei. La ­mateixa sol·licitud la va fer el General Franco al pare de l'actual Rei€

Em ve a la memoria un «Ecce España», de José Bergamin (1895-1983) que va escriure:

«Dicen que España está españolizada, mejor diría, si yo español no fuera, que lo mismo por dentro que por fuera lo que está España es como amortajada. Ni grande ni pequeña, sin medida, enorme en el afán de su entereza, única siempre pero nunca unida€»

Ja veieu, la unitat ve de lluny, i ara més malament que mai en cap aspecte. Aprofito l'ocasió per felicitar l'amic Francesc Francisco pel seu article del dissabte, inserit a la seva «Des de la plaça de la Constitució» «Amb la raó al seu costat€».

Si hi ha algú que vol contestar-me, jo no podré llegir la seva missiva fins d'aquí a uns pocs dies, vaig a «desplegar el pensament» a les illes afortunades, Canàries. Salut!

Les pantalles només són 2D

Xavier Serra Besalú Girona

Parlem molt sobre les tecnologies digitals en educació: hi ha raons a favor i en contra. La pandèmia ens ha obligat a l'exoeducació (treballar fora d'escoles i instituts). A alguns docents cremats o amb problemes de disciplina els ha anat bé: oli en un llum. Seria millor? És adequada?

Investigo una nova perspectiva: a professor i alumne ja no els veig dos individus en contacte sinó que del contacte educacional en sorgeixen dos individus: allà hi passen un piló de coses que no succeeixen quan un estudiant interacciona, per ­exemple, amb el conductor del bus o el venedor de llaminadures. Educar requereix un vincle global, total, un compromís, una presència corporal, un grup (encara que sigui petit). Quan s'hi interposa la pantalla es dilueix bona part de la interacció amb la classe i es passa d'una relació en 3D a una altra en 2D. Per molt que hi posis diapositives, vídeos o preguntetes i formularis. Els Meet i Zoom són lineals (per «emetre-rebre» dades) i poc més: l'educació només virtual no és sostenible. Pot emprar-se com a «kit d'emergència» o com a recurs complementari, com ja havia estat abans de la pandèmia. Però no com a substitució de l'aula o espai educatiu viscut.

Carta oberta

al Sr. Lacaba

Daniel Vivern Lladó girona

Benvolgut Sr. Lacaba, he llegit amb interès i creixent perplexitat el seu escrit publicat el diumenge 11 sobre la problemàtica dels ocupes. Reconec que els jutges són els que reben la majoria de les crítiques de la ciutadania. Però és normal que el ciutadà s'indigni en veure -i cito el seu escrit- «les diverses interpretacions que els jutges fan del concepte civil de la possessió i de què és i no és una violació de domicili». I afirma vostè que «el ciutadà viu en la creença equivocada que ocupar una casa aliena surt gratis», i que l'ocupant marxa del jutjat amb una petita multa que no pagarà per insolvent. Per què, Sr. Lacaba, ho qualifica de «creença equivocada»?, quan dues línies més avall explica que «això ho estem veient diàriament en molts jutjats»? Ara bé, estic d'acord amb vostè que el gran problema de fons són algunes lleis que contradiuen la lògica, en plantejar la possibilitat absurda que una ocupació pugui «no ser constitutiva d'infracció penal». Vostès, els magistrats, si volen evitar crítiques injustes a la seva labor, haurien de ser els primers de reclamar als legisladors unes lleis com les que vostè mateix posa d'exemple i que s'apliquen a Holanda, França, Alemanya... on és suficient que l'afectat acrediti la propietat del seu immoble. La llei és complexa, a vegades, però mai no hauria d'atemptar contra el sentit comú.