Cada cop tenim més a prop les eleccions al Parlament de Catalunya. Inevitablement, els partits (tots) han de començar a pensar en els elements mediàtics que al seu criteri els poden fer guanyar vots. És a dir, consignes i proclames es presentaran ben amanides amb banderes, himnes i manifestacions.
Sempre m'he preguntat com és que hi ha tanta parafernàlia en les campanyes electorals i tan poc debat serè, objectiu i constructiu. La primera sospita és que l'electorat som, d'una banda, molt sensibles al «teatre polític», ens agrada i ens fa sentir bé. D'altra banda, el veritable debat racional i amb apassionament coherent (és possible aquest tipus d'apassionament?) ens fa mandra, ens cansa o no ens interessa. Al final hauríem de concloure que no volem que les nostres «passions polítiques» siguin trepitjades per la raó, el pragmatisme i la millora del benestar per a tothom.
Avui sabem que consignes, proclames, banderes i himnes tenen la capacitat d'arrossegar-nos fàcilment cap a posicions que no estan racionalitzades i sobretot que no s'han analitzat ni explicat les conseqüències secundàries negatives. Consignes, proclames, banderes i himnes il·lustren la facilitat amb la qual es posen en marxa els automatismes que ens homogeneïtzen i passen per damunt de les individualitats. És una senzilla manera de ser influïts quan no modelats per una opció social a la qual sigui difícil oposar-se.
Tambors, càntics, banderes, desfilades són instruments que ens sincronitzen i ens porten al gregarisme. La música és un inductor emocional primordial, militars i religions ho han demostrat fa segles. Tot plegat ens porta a l'estructura grupal, gregària i a ser tropa. Ho sabem fa temps, els exèrcits han utilitzat des de fa mil·lennis aquests elements per uniformitzar, per imposar una disciplina i un comportament únic. Totes aquestes pràctiques ens predisposen a ser més lleials, més cooperatius i sobretot a estar més predisposats a fer sacrificis pel bé dels camarades i de les idees clarament supremacistes i, per què no dir-ho, amb clars tons feixistes. Caminar en formació, marcar el pas, aixecar el braç i el puny ens fa sentir compenetrats amb els camarades. Les diferències individuals desapareixen a poc a poc, la confiança en el grup i l'eufòria augmenta. La coreografia ben sincronitzada potencia la disciplina al mateix temps que dissuadeix i descoratja els crítics.
L'activisme independentista a Catalunya és un expert en aquestes tècniques i ens continua aclaparant per totes les vies mediàtiques. Són pràctiques que encara no arriben a ser totalitàries, però sí que ens porten a ser una societat rígida que desplaça els tolerants, els lliberals, els reflexius. Aquestes pràctiques habituals en tots els medis institucionals catalans (TV, ràdio, premsa, escoles, cultura) coarten la capacitat que els crítics i els discrepants puguin expressar-se i influir de manera serena i racional. No serà que ens estan preparant per a un nou «totalisme» que rebutgi la tradicional i fructífera pluralitat de Catalunya, Espanya i Europa?
