Elogi de la lentitud
Carmina Vilaseca gaüses
El llibre de Carl Honoré Elogi a la lentitud analitza i alaba el moviment lent, una tendència mundial que qüestiona el culte a la velocitat. Per què tenim sempre tanta pressa? Per què correm tant? Cal anar a poc a poc gaudint de cada moment... En canvi, hi ha organismes oficials que sembla que no ho entenen: estan destruint la carretera comarcal GIV-6226 entre Vilaür (157 habitants), Arenys d'Empordà (70 habitants), Palau de Santa Eulàlia (91 habitants) i Garrigàs (437habitants) on encara es pot gaudir d'uns paisatges verges. L'estan eixamplant, construint un bucle subterrani per agafar el desviament cap a Palau de Santa Eulàlia. Per què aquesta supercarretera? La Nacional II és a penes a 4,6 km. I l'Autopista del Mediterrani a menys de 3,5 km. Quins interessos ocults hi ha? Per què la Diputació fa aquestes obres innecessàries? Per què es permeten aquest disbarats mediambientals?
Una de les riqueses de l'Empordà és el turisme, si destruïm el paisatge, el turisme de qualitat que és qui sap valorar que en la lentitud rau la bellesa, no tornarà més.
I tu, coneixes l'arquitectura hostil?
Fiona Llopart Estanyol
Arquitectura hostil: «Disseny específic d'espais públics amb la finalitat d'evitar-ne una utilització inadequada», coneguda com a anti-homeless design en anglès. En són exemples bancs individuals, amb formes incòmodes, inclinats, amb reposabraços al mig; punxes i pedres de pic instal·lades a entrades o a sota els ponts i altres opcions tergiversades amb l'objectiu d'evitar que les persones sense llar s'hi posin (seria un escàndol mostrar la realitat no tan perfecta de la ciutat, clar).
Tornant a la definició, em pregunto, què entenem per utilització inadequada d'un espai? Inadequat que qui no té res més que l'espai públic per refugiar-se utilitzi un banc per descansar? Inadequat?
Transformar els carrers en llocs incòmodes no posa fi al sensellarisme, tan sols el trasllada, fent invisible aquesta problemàtica a zones determinades de la ciutat. Però invisibilitzar el problema mai ha fet que aquest desaparegui.
La ciutat hauria de ser la primera llar per a tothom que hi viu, un espai acollidor i afable. Aquest tipus de disseny urbanístic evidencia tot el contrari: inhumanitat i fredor d'una societat que gira l'esquena i fa entendre que els rodamons no formen part del «públic» que suposadament també té dret a utilitzar l'espai «públic».
Diuen que així evitem actituds incíviques als carrers. Diga'm, on és l'incivisme? En les persones que utilitzen espais públics per viure perquè no tenen alternativa o en qui dissenya aquests espais per evitar-ho? Com diu Jordi Borja: «El repte de l'espai públic és un debat entre convivència o insolidaritat, justícia social o més desigualtat, participació cívica o anomia».
En resum, digue'm, per què estem normalitzant un paisatge urbà que inclou persones en situació de sensellarisme com a mobiliari i arquitectura hostil com a escenari?
El quart trimestre
Jesús Domingo Martínez GIRONA
Aquest trimestre acabat d'estrenar és el que el calendari ens posa davant perquè recordem que la vida és meravellosa. És el temps en què encara pots gaudir d'agradables passejades sense amuntegaments ni suor; en què trobes bones ofertes de restauració o allotjament a preus raonables; o en el qual els serveis ja no pengen el cartell d'«estic de vacances». I és el moment en què les famílies retornen a la intimitat de la seva llar, es reprenen els potatges de castanyes els diumenges i les parelles tornen a estar tot sols, com descriu amb delicada tendresa Neil Diamond en el seu insuperable September Morn. Malauradament tot això enguany sota els efectes de la pandèmia.
Aixecar-se quan encara és de nit et fa valorar més les hores de llum. I les gotes de pluja o la fresca ajuden a guarir sota aquest entranyable refugi que vam abandonar obligats en l'estiu. Els incapaços d'assaborir la placidesa d'aquestes tranquil·les i nostàlgiques jornades encaixen regular a la tardor, que és per definició això: assossec.
Infinitat d'artistes han interpretat aquesta serena i elegant pau. Autumn leaves potser és la peça més destacada, un formidable clàssic que reconeix cada generació. Concebuda per un poeta francès i composta després per un músic hongarès abans de ser arreglada per un lletrista nord-americà, aquesta bellíssima melodia retrata amb extraordinària classe la primorosa fondària tardor i la profunda malenconia que sempre tanca.
La tardor s'acosta amb molt poc soroll: apagades cigales, uns grills que apenes defensen el reducte d'un estiu obstinat en perpetuar-se, plasma amb belles paraules el gran Ángel González. Com això mai passa, sinó que acaba triomfant la discreta muda de bosc en aquells afortunats llocs on encara hi ha alguna cosa més que calor i fred intensos, alguns estem com unes castanyoles amb l'arribada d'aquests senzills dies de l'any, que vam rebre com a festa de guardar.
