18 de octubre de 2020
18.10.2020
Diari de Girona

Viatges a mitjan segle XX

18.10.2020 | 06:00
Viatges a mitjan segle XX

L'any 1951 vaig fer un viatge, passant la frontera per arribar fins a Tolosa del Llenguadoc. Molts anys abans ja havia anat a França, però més aviat hauria de dir que m'hi havien portat, ja que només tenia quatre anys d'edat. No em va caldre fer cap gestió, ja que ja ho vaig trobar tot organitzat. En aquesta nova ocasió sí que vaig haver de gestionar tota la paperassa que aleshores era preceptiva. I tot em venia molt de nou i ho trobava molt complicat. El primer que calia era obtenir el Passaport. Anar al Govern Civil, l'edifici de la pujada de Sant Martí que ara és Palau de la Diputació. Portar la fotografia de carnet, i els papers que acreditaven la identitat personal i els que certificaven no ser contrari al règim polític imperant, i no tenir antecedents penals. Verificats tots els documents presentats em donaren cita per anar a recollir el Passaport, que tindria validesa per un any. Però m'advertiren que tot i posseir el Passaport, abans d'emprendre cada viatge a l'estranger era preceptiu sol·licitar el Permís de sortida. Feia dotze anys que havia acabat la nostra guerra, i sis del final de la Guerra Mundial, i encara no ens acabàvem de normalitzar. Vaig veure molt complicat l'obtenció del Permís de sortida, i em semblà que acudint a una Gestoria em trauria un pes de sobre. El gestor em preguntà si tenia pressa en obtenir el sol·licitat document. En respondre afirmativament em digué que mirés de buscar alguna influència per agilitzar el tràmit. Sortosament coneixia un Inspector de Policia que a més era una mica poeta i bon rapsode, que portava molts anys a Girona on estava molt integrat, i que havia tingut molt bona relació amb el meu pare, i en guardava un bon record. El vaig anar a veure i el vaig trobar molt amable i receptiu. I ben disposat a satisfer el que jo necessitava.
Obtinguts tots els permisos oficials per passar la frontera, només calia comprar el bitllet. Però els tractes amb la RENFE temia que fossin tant o més complicats que els de la policia. Amb aquesta preocupació vaig anar a l'estació de la plaça del Carril. I vaig tenir una agradable sorpresa. D'entrada ja, en aquell moment, no hi havia cua davant la taquilla. Jo pensava que em vendrien bitllet fins la frontera, i pagar-lo en pessetes. I que en canviar de tren a Cerbere hauria de comprar el bitllet, pagant en francs per continuar el viatge. Vaig demanar el bitllet per Tolosa i, sense cap dificultat, me'l varen facilitar. Pagant en pessetes la totalitat del viatge.
Dos anys més tard vaig haver de fer un viatge a Madrid. Era la primera vegada que anava a la Capital d'Espanya. No hi havia cap tren directe de Girona a Madrid. Forçosament s'havia d'anar a Barcelona i allí canviar de tren. Era més còmode anar a França que a Madrid. O millor dit, a qualsevol destí més enllà de Barcelona. Els que tenien més experiència em recomanaren que fes el viatge amb un tren lleuger que sortia de Barcelona a la una del migdia i arribava a Madrid a les 11 de la nit. Però m'advertiren que a l'estació de Girona només em despatxarien bitllet per Barcelona. Que el de Barcelona a Madrid s'havia d'obtenir a Barcelona. S'havia de comprar per agència de viatges. O també es podia encarregar a un ordinari, que aleshores en dèiem recader. En una botiga de la Rambla hi tenia el seu despatx el recader Roure, company meu d'estudis a l'institut del carrer de la Força. En Roure complia a la perfecció aquests encàrrecs, com també l'adquisició d'entrades pel Teatre o pel Palau de la Música de Barcelona, i també per matricular a la Universitat.
Vaig sortir de Girona amb suficient antelació, ja que l'enllaç no estava garantit, i sempre el tren podia portar retard i perdre la combinació. A la una en punt sortíem de Barcelona. El tren era modern i molt còmode. Iniciat el viatge passaven els del servei de restauració a preguntar si es volia dinar. L'àpat el servien com en els avions, en el mateix vagó. No hi havia vagó-restaurant. Al cap de poc temps ja començaven a servir el dinar. El cambrer anava amunt i avall servint els successius plats. En una butaca ran de passadís hi havia una monja paüla. Vestia el tradicional hàbit d'elegant tall francès. Amb la corresponent toca que excedia per tots dos costats, ocupant un pam del passadís que ja era molt estret. Quan passava i repassava el cambrer, ella, per donar facilitats, movia el cap per no fer nosa al sofert cambrer. Curiosa cerimònia que tenia la durada de més d'una hora que era el temps que durava el servei de l'àpat.
Aquell tren era molt ràpid, i, com que era relativament lleuger, es movia sensiblement, i podia causar un cert mareig. Especialment en el meu cas, ja que jo sempre havia estat propens a marejar-me viatjant, tant en tren com més encara en automòbil. I, per prevenir el mareig, després de dinar em prenia una pastilla de Biodramina.
Arribàrem a Madrid a les 11 de la nit, amb tota puntualitat, una hora en què a Girona i fins i tot en alguns carrers de Barcelona circula ben poca gent. Des de l'estació d'Atocha el metro em portà fins a la Gran Via, on hi havia l'hotel on tenia previst allotjar-me. Vaig quedar parat en veure l'animació que a aquella hora regnava en aquella avinguda.
Acabada la feina que hi tenia, vaig emprendre el viatge de tornada en avió. Era la primera vegada que usava aquest mitjà de transport. Es tractava d'un avió d'hèlice que tardava una hora i tres quarts per fer el recorregut de Madrid a Barcelona. Però comparat amb les deu hores que tardà el tren d'anada, la tornada la vaig trobar rapidíssima. I també molt més curta, còmoda i neta que el trajecte Barcelona-Girona, amb un tren que encara anava amb carbó, i, tot i ser un exprés, tardava dues hores i mitja, si no experimentava retard, malura que sovintejava.
Aquell va ser el meu primer viatge a Madrid, el primer dels innombrables que varen seguir a partir de l'any següent. Moltes vegades vaig viatjar amb el tren de nit. Tren que sortia de Barcelona a les 10 per arribar a l'estació d'Atocha oficialment a les 9 del matí, però alguna vegada ens hi tocaren les deu i en una ocasió arribàrem al migdia. Aquell tren tenia més estabilitat i no em calia prendre la pastilla de Biodramina. Em passava una cosa molt curiosa. Quan viatjava de nit notava que en el recorregut hi havia alguns túnels. I en canvi en el tren diürn no ho notava, malgrat fos el mateix l'itinerari. El cas era que la Biodramina que havia pres per evitar el mareig, em donava una somnolència que durava fins al final del viatge.
Al cap d'uns anys les coses s'anaren normalitzant i milloraren els serveis. I els gironins tinguérem la facilitat d'usar un tren que es titulava Costa Brava exprés. Tren que passava per Girona a les vuit del vespre i arribava a Madrid a les nou del matí, si no portava retard. Però a Barcelona feia una parada d'una hora. Però no calia canviar de tren. Aquell tren tenia un servei de lliteres, sis lliteres per departament. Es podia dormir amb certa comoditat, per un preu molt inferior al del coche-cama. Posteriorment també es disposà de departaments amb dos llits, a un preu moderat i més assequible.
Amb el pas del temps tot anà millorant. Primer arribà el Talgo i finalment el tren d'Alta Velocitat. També durant uns anys poguérem anar de Girona a Madrid en avió directe, sense passar per Barcelona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook