La gallina dels
ous d'or
Lola Arpa Vilallonga Peratallada
En un temps en què la salut del nostre planeta és molt greu, encara hi ha institucions públiques que dediquen els seus esforços i els nostres impostos a destruir el territori. El Departament de Territori i Sostenibilitat (¿?) de la Generalitat, entre altres projectes, té previst la perllongació de la C-31 des de Verges fins arribar a un macropont a Torroella, provocant una retícula amb altres carreteres secundàries, fragmentant un paisatge armònic, perjudicant ecosistemes i camps de cultiu. Tot per solucionar «la cua» que es forma durant dos mesos escassos d'estiu.
La bellesa que miraculosament encara conserva el paisatge de l'Empordà és precisament el que atrau tants turistes que hi busquen la calma i la tranquil·litat per oblidar les presses que han deixat al darrere a les ciutats. I a poc a poc anirem matant la gallina dels ous d'or.
Per què no invertir aquest capital per construir un tren que surti de l'aeroport de Girona i doni la volta a l'Empordà. Aquest sí que seria un projecte sostenible!
Espanya s'enfonsa
Miquel Mompió i Azemar Riudarenes
Com deia el Dr. Deulofeu (farmacèutic de Figueres ), les nacions o imperis solen tenir 500 anys d'existència. Espanya ja arriba a la seva fi, ineptitud de govern, corrupció, afany dictador i centralitzador... « España es Madrid», les picabaralles i enfrontaments polítics ja els han portat fins a Europa.
Catalunya es revela, el País Basc va a la seva, Navarra ja treu pit, València planta cara , Galícia va per lliure i les altres comunitats comencen a qüestionar el govern i la monarquia. Això s'enfonsa i la pandèmia pot ésser el cop de gràcia. Endeutats fins a les celles, negocis , activitats, crisis socials i industrials; estem a la cua d'Europa. I aquesta Europa per fi comença a qüestionar la governabilitat i el futur d'Espanya. Anem a una Federació de pobles ibèrics sota el paraigua d'Europa. Catalans, bascos, gallecs, valencians, navarresos i altres que vulguin seguir marxar d'Espanya perquè el vaixell s'enfonsa i no hi ha ni es veuen timoners per salvar-l'ho.
Museus
atrapaturistes
Jordi Pausas París
Llegeixo que «un estudi de la Universitat de Girona (UdG) que s'ha fet durant el mes d'agost a 1.000 turistes que han visitat el Dalí de Figueres i el Picasso de Barcelona ha revelat que set de cada deu visitants dels museus gaudeixen «molt més de l'experiència» ara que no pas abans de la pandèmia. Els motius són, bàsicament, la «tranquil·litat» en aquests espais arran de les limitacions d'aforament».
L'obsessió dels responsables dels museus per atraure més i més visitants, comporta passar «en cadena» davant de les obres d'art, amb els visitants -majorment turistes apressats- que empenyen només amb temps de donar un cop d'ull únicament a la cartel·la de les obres exposades, ja que els és humanament impossible visualitzar les obres -els del seu darrere segueixen empenyent- amb un mínim d'atenció. Als anys setanta encara era possible visitar els museus amb prou calma, i amb poquíssims visitants. Això ocorria fins i tot els matins dels diumenges al Louvre, el Prado, el Picasso, i no cal dir-ho, al MNAC penjat a Montjuïc, de tan mal anar, en el qual tenies la sensació de ser l'únic visitant...
És evident que l'allau turística ha capgirat el tarannà de la mobilitat ciutadana. No en va, a Barcelona, fins abans de la pandèmia, entrar a la Boqueria o circular pel mig de la Rambla esdevingué un suplici i ho acabaves fent per les voreres arran dels bars i restaurants per a turistes i de les múltiples botigues de records. De tot plegat, n'hi ha per a llogar-hi cadires...
