21 de octubre de 2020
21.10.2020
Diari de Girona

No fer res

20.10.2020 | 23:44
No fer res

Tan cert és que n'hi ha prou de regular una cosa per aconseguir que la gent enyori la llibertat de fer-la, com que tenim un problema col·lectiu amb els estímuls. Hem normalitzat fins a extrems inimaginables estar en permanent connexió amb alguna cosa, perquè hem validat el simulacre com a part indissoluble de la nostra quotidianitat. Això ha repercutit decisivament en la nostra percepció del temps. Els dies se'ns han accelerat perquè els omplim de tots els elements que ens semblen part d'un tot. Com que els tenim a l'abast, els exercim. Tant li fa si ens laminen la gestió de les emocions i ens priven d'una certa calma. Això ha tingut una conseqüència de la qual sovint no semblem prou conscients: no sabem estar sense fer res. Continuem dormint (menys que abans) i reservem els dies d'oci a una determinada idea del descans (sempre que no tinguem el mòbil a prop), però generalment ens hem tornat uns mecanismes activats a la primera de canvi. Hi té a veure l'adaptació del cos a les noves regles del joc, però sobretot la conversió de la ment en un receptacle d'infimitat d'estímuls exteriors. Per analògic que soni, ens hem deixat segrestar per una virtualitat que no hi entén de paus interiors. Per tant, el silenci i la quietud ens semblen una anomalia que, d'alguna manera, ens incomoda. Potser perquè sovint no hi ha res més difícil que escoltar els propis pensaments, o perquè si parem ens abocaren a prendre decisions ajornades. Acaba fent l'efecte que ens fan més por l'avorriment i el tedi que no les repercussions de la nostra vida social. Un bon exemple l'hem tingut aquests dies amb l'enduriment de les restriccions. Hi ha qui ho ha acceptat amb esportivitat i com a mal menor davant un problema que amenaça amb empitjorar, però també hem vist molts (masses) exemples de gent insistint a mantenir els hàbits amb una obsessió gairebé compulsiva. A veure, que només se'ns ha demanat una contenció temporal, i no una renúncia irreversible. Es pot estar més o menys d'acord amb la mesura de tancar bars i restaurants, però el que està clar és que no ajudarem els sectors més perjudicats actuant com si no passés res. Hi ha d'haver un terme mitjà entre el confinament i el campi qui pugui. I estar sense fer res és, de debò, sanador: ho diu algú que durant molts anys ha actuat com si visqués en una competició imaginària i, potser per l'edat o directament per desídia, ha acabat decidint que només paga la pena córrer si realment et persegueixen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook