La confiança és fonamental pel funcionament de les relacions humanes. Ja siguin relacions del tipus afectiu, laboral, familiars, afectives i fins i tot sexuals. Tot es basarà en la confiança. I podríem afegir-hi aquí també el respecte. Si existeixen els dos elements, és molt probable que la relació, sigui del gènere que sigui, vagi endavant. Si no, està condemnada al fracàs. I a l'altre costat antagònic hi trobaríem la desconfiança. I quan apareix, ja és molt difícil que un es refiï de l'altre, per més bona voluntat que hi posi. Amb la manera que els polítics ens han gestionat a nosaltres i a la pandèmia passa tres quarts del mateix. S'ha generat tanta desconfiança que ara es fa realment complicat que hi tornem a tenir confiança. La societat ja no es refia dels polítics. La improvització total ens ha portat a viure situacions totalment il·lògiques, sense sentit. Ens diuen que algunes mesures duraran quinze dies i tots tenim la convicció que no serà així. Un altre exemple de desconfiança. Al principi de la pandèmia podíem arribar a entendre el descontrol polític perquè tot plegat era molt gros... inèdit. Ara ja han passat mesos, i els nostres polítics i gestors hauríem d'haver après almenys una cosa: que la confiança és la base de la piràmide en una relació. Sigui la que sigui. I ara no ens en transmeten cap, de confiança.
