Hi ha gent que afirma que volem científics i no polítics. S'equivoquen. Els científics són imprescindibles i els polítics, també. Els polítics s'equivoquen, però els científics s'equivoquen com els polítics, de fet el mètode científic es fonamenta en la prova i error fins i tot en la serendipitat.
Estem en un gran debat periodístic. Quin és el paper dels periodistes davant els fets? Des del meu punt de vista els periodistes han d'atacar els governs quan s'ho mereixen, però també han de qüestionar qualsevol persona que en posició de poder digui incongruències o es passi vint pobles. Una de les feines dels periodistes és posar en evidència aquestes contradiccions. Crec que en l'actual situació tots hauríem de ser prudents. Ara bé, aquells que tenen més responsabilitats que un ciutadà normal i corrent perquè tenen molta més visibilitat, haurien de ser més prudents i no deixar-se enlluernar per la posició de poder mediàtic. La síndrome d'hybris afecta els polítics, però afecta a tothom que tingui un paper rellevant en la societat. Els periodistes no estan per retransmetre el que diuen uns i altres, que és aquest periodisme de declaracions: un diu això l'altre diu allò altra. Per exemple, aquests dies hi ha molt periodista que diu que la política espanyola -debat de la moció de censura, per exemple- és un orgue de grills. No. Hi ha un grup neofeixista que ataca la llibertat. Si pogués acabaria amb la llibertat de premsa. Davant d'aquesta gent cal ser intolerant i tenir un actitud periodística de combat, com molt bé ens va ensenyar Albert Camus des de la revista, que precisament es deia Combat. Aquests dies es parla que el periodisme ha de «fomentar el sentit crític». D'acord, però això a Catalunya es confon quasi sempre amb fomentar la crítica a tot. No és millor periodista aquell que critica més. De fet a mi m'agrada més el concepte lliurepensament i lliure examen, és a dir, saber analitzar les coses i prendre partit. Cal saber desgranar el gra de la palla. Les persones que governen sí que han d'aguantar les crítiques, va en la seva feina i no és obligatori acceptar càrrecs institucionals. Els periodistes -de mitjans públics o privats, és igual- han de ser capaços de tenir criteri propi. La llibertat d'expressió va vinculada al debat i a la crítica. Cada dia més, i el neofeixisme ho fa molt sovint, ataca totes les institucions normalment perquè el que vol és, al final, establir una dictadura per aixafar tots els « renegados», és a dir, la majoria de la població. Cal començar a exigir al periodisme un actitud de combat, militant contra la postmodernitat feixista que genera mentides constants que al final és l'avantsala de la dictadura i amb ella la fi del periodisme lliure.
