23 de octubre de 2020
23.10.2020
Diari de Girona

Pobres

22.10.2020 | 23:23
Pobres

Europa ens mira amb desconfiança, però aquí seguim sense adonar-nos-en. El catedràtic d'economia Benito Arruñada ho resumia perfectament a la seva columna setmanal de Voz Populi: «El nostre futur depèn que comencem a entendre com en som, de pobres». Un país arruïnat i una ciutadania empobrida: aquesta és la realitat. I no en som conscients perquè encara perdura el factor estabilitzador que aporta la família i perquè el crèdit lliure del BCE aspira a equilibrar la moneda única suavitzant la pendent dels ajustos. O, més senzillament, perquè a la Unió no li queda més remei. Però la dutxa de diners barats no supleix les falles de competitivitat ni soluciona els problemes nacionals; només permet guanyar temps. Des d'Europa ens miren amb recel, conscients de la regressió política que viu el nostre país i que estan alimentant una munió de populistes.

Som pobres perquè sempre ho hem estat i també perquè hem decidit ser-ho, amb polítiques equivocades, mala assignació de capital, un sistema educatiu enfonsat i una fractura identitària que ha reobert la caixa de Pandora dels dimonis nacionals. No entenem com som de pobres perquè la hiperinflació del crèdit ha permès portar les finances privades i públiques més enllà de les seves fronteres naturals i amagar, sota una boira de despesa, que ens sostenim sobre uns peus de fang.

No obstant això, ara comencem a comprovar que, fins i tot si disposéssim d'un crèdit infinit, les polítiques compten. I la idiosincràsia de les nacions, també. L'optimisme de la recuperació en V ha donat pas al realisme del rebot en forma de K i a Espanya no sembla que li vagi a correspondre precisament la meitat superior d'aquesta lletra. El que s'acosta és una economia arrasada en els seus principals sectors –hostaleria i restauració, immobiliària i banca–, amb les empreses cotitzades enfonsant-se en borsa, sense un ecosistema propi de startups ni de R + D i amb un deute que ho corroeix tot. Pensar que els 144.000 milions europeus canviaran aquest panorama és simplement una quimera, perquè ni les plaques solars ni l'economia verda donen per reemplaçar el vint per cent de l'economia espanyola. Amb quin capital humà es faria? Amb quina teixit científic i empresarial?

Assumir la nostra pobresa és l'únic punt d'arrencada possible perquè ens situa enfront de la nostra realitat. La desertització de les terres erosionades és un efecte ben conegut. Quantes de les nostres comunitats autònomes presenten ja a dia d'avui un saldo demogràfic negatiu? I quants països? Què va passar a Detroit després del col·lapse de la indústria automobilística? Què pot succeir aquí?

Assumir la nostra pobresa suposa haver de començar de nou, pedra a pedra, senzillament perquè el món sobre el qual vam construir la nostra pretesa riquesa s'ha enfonsat sense que ni tan sols hàgim arribat a edificar una autèntica prosperitat. Vam arribar tard al progrés, però no només això. Més que d'esperó, Europa ens va servir de cascall: ja en els primers 90, les transferències comunitàries es destinaven a poliesportius municipals i als passejos marítims, en lloc d'impulsar la indústria, el comerç, la investigació o un ensenyament de qualitat. Ara ens consumim en batalles caïnites. Realment, no som conscients de com n'és de pobre el nostre país. I em temo que ens despertarem massa tard.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook