L'ONU va néixer el 24 d'octubre de 1945, poc més de dos mesos després de l'esclat de la bomba d'Hiroshima i la capitulació del Japó. És una coincidència important, que cal destacar perquè permet entendre alguns dels trets més característics de l'organització; per exemple que el principal objectiu dels fundadors -així comença el preàmbul de la Carta de l'ONU- fos evitar una IIIGM: «Decidits a preservar les futures generacions del flagell de la guerra que dos cops durant la nostra vida ha infligit la Humanitat patiments fora mida». No és casual que a l'entrada del Consell de Seguretat pengi un impactant tapís que reprodueix el Guernica de Picasso.

Un altre dels objectius de l'ONU era fugir del fracassat -per inoperant- model de la Societat de Nacions, nascuda amb la mateixa vocació d'evitar les guerres i que després de la seva provada incapacitat d'evitar les invasions de Manxúria i Abissínia, es trobava des de 1939 podem dir que «de cos present» a la seva seu de Ginebra. Només cal llegir Belle du Seigneur, la novel·la d' Albert Cohen, i seguir les tronades aventures administratives de l'ociós funcionari Adrien Deume per visualitzar el fracàs i la inoperància d'aquella dissortada organització.

Avui, però, setanta-cinc anys després de la seva fundació, els cinquanta-un estats fundadors (de fet tots els qui havien declarat la guerra a Alemanya) han esdevingut cent noranta-tres, gairebé tots els estats del món, llevat d'algunes illes del Pacífic que troben massa feixuc el pagament de la quota anual. Aquest èxit és alhora una de les febleses de l'ONU. Fem números. Agafem la llista d'estats membres i mirem quants en comptem com a democràcies diguem-ne homologables. Diguem-ne que la ràtio és millorable. De fet, si com diuen els experts cap sistema pot ser millor que la mitjana dels elements que el componen, crec que, malgrat tot, l'ONU presenta en aquests setanta-cinc anys de vida un full de serveis on les llums són, clarament, força més rellevants que les ombres.

Comencem pels fracassos: 6 d'abril de 1994, a la tarda. Sala de consultes informals del Consell de Seguretat en reunió ordinària a Nova York. Inesperadament un alt funcionari del Secretariat fa la seva entrada i demana permís al president i l'ambaixador neozelandès Keating per a informar amb emoció continguda que l'avió on viatjaven els presidents de Ruanda i Burundi s'ha estavellat, probablement abatut per un míssil hutu. Un silenci ominós es va abatre sobre els presents, que des de feia setmanes seguien amb preocupació la tensa situació al país dels mil turons, on un grapat de cascos blaus comandats pel valent general Dallaire feia temps que avisaven del risc que la situació degenerés en un greu conflicte civil. Malauradament la renovació del mandat dels cascos blaus va impedir-la el veto ocult de dos membres permanents del Consell de Seguretat. Resultat: prop d'un milió de persones salvatgement assassinades en 3 mesos. És potser el més gran fracàs històric de l'ONU. Malauradament podem trobar-ne d'altres: la matança de Srebrenica davant la passivitat dels cascos blaus o les desenes d'alto el foc incomplertes a l'antiga Iugoslàvia, entre d'altres, però és ben segur que cap supera el que va passar a Ruanda, descrit com «un dels capítols més foscos en la història de la humanitat».

Parlem dels encerts. El lideratge en matèries com la defensa dels drets humans o el desenvolupament sostenible articulat en la sòlida xarxa d'organismes especialitzats anomenada «sistema de Nacions Unides», com el Tribunal Penal Internacional, l'Agència pels Refugiats, l'Unicef, o el recentment premiat amb el Nobel de la pau Programa Mundial d'Aliments. Al món hi ha estats fallits que, malauradament, depenen totalment de les missions de manteniment de la pau de l'ONU per poder garantir l'ordre i un mínim embrió d'administració.

L'ONU és també, malgrat tot, un espai de diàleg. L'anomenat «saló indonesi», un racó poc freqüentat dins l'edifici de l'Assemblea General, serveix sovint de discret lloc de trobada neutral per a països que no tenen relacions diplomàtiques o que volen parlar en terreny neutral amb actors internacionals amb els quals formalment no tenen contactes. En aquest sentit, si em demanessin una imatge per a il·lustrar el que han estat els setanta-cinc anys de l'ONU no tindria cap dubte a triar la fotografia de dos delegats, un d'iranià i un altre d'iraquià, fatídicament asseguts de costat als escons de l'Assemblea General per la implacable força de l'ordre alfabètic mentre els seus dos països lliuraven una terrible guerra als anys vuitanta del segle passat.