La joguina trencada Santiago Abascal ha quedat tan inservible com l'inefable Hernández Mancha, per contraposar a un altre candidat minúscul sacsejat per una moció de censura. Els molt masculins votants de la ultradreta moderada tendeixen a concloure avui que el seu líder deteriorat «no és l'home», però en realitat procedeix ampliar el focus per concloure que el president de Vox no és la dona. La seva falta d'empenta empal·lideix davant l'energia nuclear de capitanes com Isabel Díaz Ayuso o Cayetana Álvarez de Toledo. La sorpresa de la peripècia més sanchopancesca que quixotesca del breu aspirant a La Moncloa no consisteix en el seu fracàs en la incorporació d'un vot addicional, sinó que mantingués sense fissures els escarits 52 escons que l'avalaven.
A rei mort, reina posada, encara que els masclistes «visques» de l'extravagant Abascal permeten dubtar que transfereixi sense traumes la seva lleialtat monàrquica a una dona. En la seva innegable habilitat per rastrejar «enemics de la nació», perd especificitat en sacsejar PP i Ciutadans amb un acarnissament equivalent al polaritzat sobre el Govern «socialcomunista». Els partidaris de les concepcions unidimensionals s'han sorprès en comprovar que el president de Vox aspira a la mateixa meta que la majoria de mortals, ser estimat pels seus congèneres. D'aquí que ni la mascareta aconseguís camuflar la seva decepció davant d'un resultat que coneixia per endavant, des del mateix dia en què va tocar a sometent per fabricar una quimèrica moció de censura.
En democràcia, aquest «abús de l'estadística» borgià, el que no és matemàtica és esoterisme. El fracàs d'Abascal peca de descomunal, ni el mirall davant el qual posa marcial i eqüestre li tornarà una imatge a l'altura del seu concepte de si mateix. La seva autocomplaença de tertulià caspós, en virgueries com l'«agenda ideològica del consens progre», deslliga més irrisió que patriotisme. Una ultradreta moderada amb candidates de l'ambició de Cayetana o Díaz Ayuso, no pot mandrejar ni un segon més amb un perdedor nat, més caporal furrier de Sánchez o Casado que mariscal. Hernán Cortés només és un model plausible si liquides Moctezuma.
La traveta de Sánchez a Abascal ha consistit a acceptar el perill real de l'extrema dreta, que Casado va imitar aplicat en la segona jornada del debat. Vox és una religió que exigeix ??més credulitat que la democràcia, però les denúncies amb cantarella de superioritat moral de l'esquerra recordaven massa la histèria que als Estats Units va catapultar a la presidència Donald Trump. El president del Govern va rebre, va analitzar, va desfer el conjur extremista i va rematar. De l'aspirant no en van quedar ni els rostolls. L'aposta es va esvair, clareja el dia de les cayetanas.
El grau de concentració d'una mateixa substància explica el perfum del gessamí o la pudor dels excrements. Abascal va pecar per excés. Cal retrocedir al fulgor d'Alfonso Guerra, per citar un polític que resumís l'inquilí de la Loncloa en el dens «mentider sense escrúpols». Amb aquest envit reconcentrat, toca guanyar la partida o retirar-se. L'encara president de Vox va amuntegar tres centenars de desqualificacions de Pedro Sánchez en dues hores, i el seu contrincant va sortir-ne il·lès. Va transformar un jugador de bàsquet apanyat en Michael Jordan. Si hi ha un detall en què semblava consumada l'hegemonia de Vox, és que un Govern d'ultradreta reemplaçaria les mocions de censura per mocions d'exaltació del líder de torn. Amb l'excepció que l'afavorit amb l'homenatge va ser el líder del PSOE.
El principal motiu per censurar el Govern és el seu incompliment flagrant de la distància de seguretat, amb els ministres amuntegats sobre el banc blau en temps en què fins i tot les estrelles de la teleporqueria s'asseuen d'acord amb el protocol exigit pel coronavirus. Abascal bastonejava al gabinet amb el seu mantra d'«el pitjor Govern en vuitanta anys», un lema letal per l'extrema dreta perquè aquesta adscripció no pot permetre's ni una ombra d'ironia amb el seu Generalitísimo.
Les lideresses de l'extrema dreta són urgents perquè Abascal va provocar un sentiment semblant a la vergonya aliena. Per a això, va ser imprescindible una cobertura mediàtica que va concedir aurèola de serietat a un candidat de mentida. Escamotejar la informació no resol la creixent presència ultra en les institucions, tot i que la depriment exhibició d'aquesta setmana pugui traduir-se en una aturada momentània en el reclutament. L'afany per simplificar la realitat deixa sense resoldre el dubte existencial de si els votants de Bildu o ERC són espanyols per als forts líders de Vox, que aspiren a deixar fora del Congrés per impuresa de sang a més diputats dels que la seva fe atresora.
