27 de octubre de 2020
27.10.2020
Diari de Girona

El cop d'estat

26.10.2020 | 23:56
El cop d'estat

El passat dia 10 de març, la meva mare va suggerir al president de la Generalitat, Quim Torra, que calia tancar les escoles i instituts de Catalunya a fi d'aturar el coronavirus. La resposta va ser la de preguntar-li si s'havia tornat boja, ja que aquella mesura dràstica «causaria alarmisme i no resoldria res». Tres dies més tard la Generalitat tancava les escoles. El que va venir després va ser un seguit de desinformacions letals i la negativa governamental d'acceptar la realitat. No solament es va minimitzar l'impacte del virus, sinó que es va envilir l'ús de les mascaretes durant setmanes i la majoria de polítiques van ser erràtiques, porugues i absurdes.

Un cop es van començar a prendre decisions de debò, la resposta va ser desproporcionada i va posar els fonaments de l' autoritarisme soft que avui impera a un gran nombre d'estats europeus. Les mesures contra el coronavirus han acabat essent mesures per protegir més el futur polític dels actuals governants que autèntiques mesures sanitàries que vetllin per la salut dels ciutadans dels respectius països. El Govern espanyol va prendre les decisions que va prendre empès per la inèrcia i el seu increïble amateurisme combinat amb una estultícia sense precedents. És per això que vam acabar amb un arrest domiciliari. Tot ignorant les comunitats autònomes, Pedro Sánchez va fer ressorgir l'única administració que realment compta passi el que passi: l'estat centralitzat i jacobí que només mira pel benefici de Madrid.

Havent observat i valorat el cost polític que van tenir les mesures del confinament, Pedro Sánchez no ha volgut repetir el seu error de març: aquest cop ha creat un marc en el qual el pes recau en les autonomies –no pas perquè cregui en aquest model d'estat sinó perquè desitja que els efectes negatius de les mesures polítiques se'ls mengin els altres. Així i tot, el marc legal establert pel nou estat d'alarma defineix el cop d'estat perfecte que suspèn una part important –gairebé tots– dels nostres drets civils de manera indefinida. A sobre, després de definir la nova llei marcial de l' autoritarisme soft, ha deixat que els gestors autonòmics –i especialment els gestors de la colònia catalana– li facin la feina bruta.

Alguns lectors tindran la temptació de prendre'm per un negacionista del coronavirus. Ja se'n poden desdir. A casa vam ser dels qui vam adoptar la mascareta una setmana abans que comencés el confinament. En realitat, no hem acceptat ni assumit mai el desconfinament de la nova normalitat: hem continuat fent vida social al mínim per raons familiars i de salut. De fet, el desconfinament va ser orquestrat per polítics que necessitaven de vendre la idea que tot ja havia passat i que es podia fer vida «normal». Aquesta insensatesa, pensada per mantenir vots, ha estat el que ha acabat creant la idea que es podia tornar a fer el que es volgués. D'això no se'n salva ningú: ajuntaments, autonomies, i Govern central –tots han esperonat la vida social, l'oci i el consum. Deien que era per l'economia, però de l'economia se'n rifen. La principal preocupació és salvar la cadira i no hi ha res millor per garantir-ho que fer un cop d'estat encobert que llimi els drets fonamentals en nom de salut.

El que quedarà de tot plegat no solament serà una economia arrasada i unes comunitats humanes destruïdes, sinó el plaer que els polítics hauran desenvolupat per retallar drets en nom del coronavirus de manera totalment arbitrària. Tot plegat és una bona conseqüència de l'objectivitat neoliberal i tirania quantitativista que fa decennis que van fent via. Ara això s'ha transformat en l'arbitrarietat tecnocràtica del capitalisme disciplinant del nou «règim terapèutic» (un petit homenatge a qui ha encunyat aquest reguitzell de termes, el filòsof italià Diego Fusaro).

L'arbitrarietat neoliberal i tecnocràtica del nou autoritarisme soft adoptarà ben aviat el discurs del pope del psicòpates de Silicon Valley, Yuval Noah Harari –l'historiador israelià que en els darrers anys ha estat blanquejant la necessària tirania social i econòmica de les companyies de Silicon Valley. Fa pocs dies, Harari afirmava al diari Ara que en cent anys ningú recordarà aquesta pandèmia. Podria ser. Però recordarem les seves conseqüències polítiques i socials durant aquests propers cent anys. El 2020 enterra el món nascut de la guerra civil europea de 1914-1945 i obre un món que paradoxalment s'assembla tant al 1920 com al 1620 –dues dates fatídiques que van obrir energies i sistemes-món dels quals encara en som hereus.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit