Les coses com siguin, d'un tipus gras, calb i eternament mal afaitat que assegura haver vist un agent del CNI seguint-lo en patinet, un es pot esperar qualsevol cosa, i cap de bona. Igual que confon un pijo o un repartidor amb un espia, pot ben bé creure que aquella senyoreta que li ha demanat educadament l'hora, en realitat li ha demanat de ficar-se al llit amb ell. I és clar, passa el que passa.

El cas és que després dels episodis d'assetjament a ERC i a la CUP, ara arriben els de JxCat. Al final hem sabut que tota aquesta tropa no es van fer llacistes per viure bé -o no només-, sinó per fotre mà, ja vaig escriure no fa gaire que no volien crear la Dinamarca, sinó la Sodoma, del sud. Amb raó repetien amb somriure libidinós «ho tenim a tocar». Nosaltres pensant que el que tenien a tocar era la republiqueta i ells estaven mirant de reüll els culs de les companyes de lluita. Si jo fos dona, començaria a córrer així que sentís l'inefable «ho tornarem a fer».

Entenc que mentre no arriba la republiqueta, d'alguna manera s'han d'entretenir, i més quan l'espera s'albira més que llarga, però si no se'ls pot demanar contenció, que tinguin almenys discreció, que hi ha nens mirant. A aquest pas, d'aquí a poc els càrrecs llacistes acusats d'assetjament, estirats a terra un darrere l'altre, arribaran fins a Waterloo i tornaran. Això sí que serà l'autèntica via catalana.

Ara pren autèntic significat la frase d' Eduard Pujol renyant els catalans perquè es queixaven de la sanitat i això els desviava dels objectius importants. Alguns analistes van creure erròniament que es referia a la independència, però ell estava instant els catalans a assolir l'únic objectiu de debò important: tocar cuixa a la menor ocasió, i que es deixessin de llistes d'espera, independència i mandangues.

Jo l'entenc. Tant havia sentit parlar l'Eduard de l'eròtica de poder, que va acabar convençut que un escó al Parlament -i no qualsevol escó sinó el de portaveu- equivalia a tenir cua de senyoretes a la porta del despatx, i no precisament per demanar consell. D'aquí a prendre per la seva mà el que li correspon, hi va un pas. Algú l'havia d'haver advertit que fins i tot l'eròtica del poder té uns límits, mentre li posava un mirall a davant.