27 de octubre de 2020
27.10.2020
Diari de Girona

El llacisme té la mà llarga

26.10.2020 | 23:56
El llacisme té la mà llarga

Les coses com siguin, d'un tipus gras, calb i eternament mal afaitat que assegura haver vist un agent del CNI seguint-lo en patinet, un es pot esperar qualsevol cosa, i cap de bona. Igual que confon un pijo o un repartidor amb un espia, pot ben bé creure que aquella senyoreta que li ha demanat educadament l'hora, en realitat li ha demanat de ficar-se al llit amb ell. I és clar, passa el que passa.

El cas és que després dels episodis d'assetjament a ERC i a la CUP, ara arriben els de JxCat. Al final hem sabut que tota aquesta tropa no es van fer llacistes per viure bé –o no només–, sinó per fotre mà, ja vaig escriure no fa gaire que no volien crear la Dinamarca, sinó la Sodoma, del sud. Amb raó repetien amb somriure libidinós «ho tenim a tocar». Nosaltres pensant que el que tenien a tocar era la republiqueta i ells estaven mirant de reüll els culs de les companyes de lluita. Si jo fos dona, començaria a córrer així que sentís l'inefable «ho tornarem a fer».

Entenc que mentre no arriba la republiqueta, d'alguna manera s'han d'entretenir, i més quan l'espera s'albira més que llarga, però si no se'ls pot demanar contenció, que tinguin almenys discreció, que hi ha nens mirant. A aquest pas, d'aquí a poc els càrrecs llacistes acusats d'assetjament, estirats a terra un darrere l'altre, arribaran fins a Waterloo i tornaran. Això sí que serà l'autèntica via catalana.

Ara pren autèntic significat la frase d' Eduard Pujol renyant els catalans perquè es queixaven de la sanitat i això els desviava dels objectius importants. Alguns analistes van creure erròniament que es referia a la independència, però ell estava instant els catalans a assolir l'únic objectiu de debò important: tocar cuixa a la menor ocasió, i que es deixessin de llistes d'espera, independència i mandangues.

Jo l'entenc. Tant havia sentit parlar l'Eduard de l'eròtica de poder, que va acabar convençut que un escó al Parlament –i no qualsevol escó sinó el de portaveu– equivalia a tenir cua de senyoretes a la porta del despatx, i no precisament per demanar consell. D'aquí a prendre per la seva mà el que li correspon, hi va un pas. Algú l'havia d'haver advertit que fins i tot l'eròtica del poder té uns límits, mentre li posava un mirall a davant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit