27 de octubre de 2020
27.10.2020
Diari de Girona

La sortida del sol

26.10.2020 | 23:56
La sortida del sol

Porto dins meu un homenet del temps que acaba d'anunciar l'arribada d'una borrasca, en forma de neuràlgia, que penetrarà per la templa esquerra i s'estendrà al pas de les hores per la zona occidental del meu cap. És el que anomeno, des de jove, la «neuràlgia d'ull» perquè l'ull es converteix, diríem, en el centre de l'huracà. Em fa mal l'ull i em fa mal per tant que miro amb ell. Em fan mal els títols dels llibres, la tassa de te, la pantalla de l'ordinador, els llapis apilats en un got de ceràmica. Em fa mal la ceràmica i l'agenda i el calendari i la mandarina a grills que he col·locat a primera hora sobre la taula per anar-me-la menjant a poc a poc. Em fa mal cada substantiu que escric, i cada adjectiu, i cada adverbi. Però jo aguanto l'arribada de la borrasca neuràlgica a peu ferm, sabent que ha d'arribar així mateix a l'orella esquerra perquè em facin mal també els sorolls, per petits que siguin. Em fa mal el soroll de les tecles de l'ordinador i el clic del bolígraf quan l'obro per prendre un apunt, i el de la pluja de tardor en repicar sobre el vidre de la finestra de les golfes.

Si el meu rostre fos el mapa d'Espanya, les neuràlgies entrarien sempre per Galícia. Vol dir que el dolor comença allà, a Galícia, i de vegades s'estén per la resta de la península i de vegades no. Depèn dels vents que les condueixen capritxosament cap a Extremadura o Castella. Extremadura, en el meu cas, és el costat esquerre de la faringe. Pateixo de neuràlgies faríngies que es manifesten com un reflex de les de l'ull d'aquest costat. I bé, jo continuo treballant malgrat tot. Resisteixo com una torre assetjada per una tempesta elèctrica, com un pal incendiat pels llamps, resisteixo com veia resistir la meva mare, de la qual vaig heretar aquests temporals físics, a la cuina de casa seva, posant-se de tant en tant el palmell de la mà a l'ull, com perquè no li sortís de l'òrbita.

Finalment, vaig, rendit, a la farmaciola i ingereixo un parell d'analgèsics els efectes secundaris dels quals, segons el prospecte, em podrien matar. De fet, maten un percentatge ics dels seus usuaris. Moriria amb gust, creguin-me. Després de la ingestió, torno a la taula de treball, tiro enrere el respatller de la cadira i assisteixo, amb els ulls tancats, a la sortida del sol dins del meu cap.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook